Accions

Autor

Julien Offray de La Mettrie

De Wikisofia


La Mettrie.jpg

Avís: El títol a mostrar «Julien Offray de La

Mettrie» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «La Mettrie, Julien Offray de». Metge i filòsof francès mecanicista i materialista. Va néixer a Saint Dolent, i va estudiar a Coutances, Reims, Caen i París. Va treballar a Leiden i, de tornada a França, va obtenir una plaça de metge militar. Justament les seves experiències en aquest terreny el van encaminar cap a l'observació de l'estreta relació entre els estats fisiològics i els físics, la qual cosa, al seu torn, li va conduir a l'estudi de les relacions entre esperit i matèria, i a la conclusió que els estats psíquics depenen dels físics, tesis que li va portar a recusar tota forma de dualisme psicofísic i a negar l'afirmació d'una ànima espiritual independent del cos. Aquesta tesi ja comença a perfilar-se en la seva primera obra la Història natural de l'ànima (1745, que posteriorment va ser coneguda com a Tractat de l'ànima), en la qual sosté una doctrina sensualista, segons la qual tota l'activitat psíquica procedeix de les sensacions i, per tant, del cos. Aquestes tesis van provocar una gran revolada i una gran oposició. Per elles va ser perseguit i va haver d'anar-se'n de França (on les seves obres van ser prohibides i van acabar en la foguera), i refugiar-se novament en Leiden, on en 1747 va escriure la seva obra principal, L'home màquina que, encara que va obtenir un gran èxit, va provocar que també fos perseguit a Holanda. Va acabar trobant refugi en la cort de Frederic II de Prússia, qui va escriure un Elogi de Julien Offroi de la Mettrie. Des de llavors va fixar la seva residència a Berlín.

Mentre en les seves primeres obres La Mettrie es va mostrar seguidor del mecanicisme cartesià, en L'home màquina desenvolupa les tesis de la identitat entre funcions psíquiques i estats corporals. A partir d'aquí va radicalitzar la posició de Descartes que considerava el cos viu dels animals com <o>màquines</o>, estenent aquesta tesi també a l'ésser humà. Per això rebutja el dualisme cartesià que oposava ànima i cos, ja que, sobre la base de les seves observacions mèdiques, La Mettrie sostenia que en l'home tots els estats del que s'ha anomenat l'ànima són completament dependents del cos i correlatius a les funcions fisiològiques d'aquest («l'ànima no pot dormir –deia–, quan la sang circula massa de pressa»). D'aquesta manera, en contra del dualisme cartesià oposa un monisme materialista: l'única cosa real és la naturalesa sota tota la gran riquesa de les seves diverses formes. Per a poder explicar els fenòmens psíquics correlatius a les funcions corporals, La Mettrie va rebutjar el concepte passiu de matèria que sostenia Descartes, per a qui aquesta és simple extensió completament aliena al pensament. En lloc d'això, va afirmar que la matèria ja posseeix en si mateixa el principi del moviment del que poden sorgir tant el pensament com totes les diverses formes de vida que, en última instància, són fruit de les diverses maneres d'organització de la matèria. La matèria, doncs, està animada, la qual cosa li permetia explicar les correlacions psico-físiques sense haver de defensar cap forma de dualisme ni cap forma de paral·lelisme.

Reloj2.gif

D'aquesta manera, els homes, i tots els éssers vius, són màquines, però tan perfectes que «es donen corda a si mateixes». La metàfora del rellotge (paradigma de màquina més desenvolupada al segle XVIII, i que apareix sovint com a model de les explicacions mecanicistes de l'època) la va substituir i va desenvolupar més en una altra obra, L'home planta (1748), en la qual va proposar una analogia diferent de la de la màquina, ja que aquesta, com el rellotge, sembla necessitar algun element extern que li proporcioni el moviment. En canvi, el model de la planta ofereix el d'un organisme que, sorgit de la terra i alimentat per ella i el sol, desplega tota la seva vida, indicant amb això que la naturalesa es basta a si mateixa, ja que, conforme al seu monisme, solament existeix una única substància amb diverses modificacions i un principi de moviment que és immanent a la matèria mateixa. ( Per això s'ha dit que les seves tesis són semblants a les dl'hilozoisme). «L'ànima és –deia– una paraula buida a la qual no correspon cap idea, i que els homes raonables solament usen per a referir-se a la part pensant que hi ha en nosaltres. Una vegada acceptada l'existència d'un principi de moviment, els cossos animats posseeixen tot el que necessiten per a moure's, sentir, pensar, penedir-se, en una paraula, comportar-se tant en la vida física com a moral, que depèn d'aquella».

D'aquesta manera també va afirmar, avançant-se a tesis desenvolupades posteriorment pels evolucionistes, que entre els animals i l'home i, en general, entre els éssers vius, solament es donen diferències de gradació, no de naturalesa. Al mateix temps, aquesta tesi la va estendre a la continuïtat entre naturalesa, moral i art. Per això afirma que la mateixa naturalesa és la que ens proporciona les pautes del comportament moral. La Mettrie concep una moral hedonista, molt influïda per l'epicureisme. En 1748 publica Discurs sobre la felicitat, en 1750 El sistema d'Epicur i en 1751 L'art de gaudir o escola de la voluptuositat, obres en les quals desenvolupa la seva concepció moral, segons la qual la naturalesa ens impulsa al gaudi sensorial –raó per la qual també se l'ha considerat com un pensador llibertí–, encara que el gaudi no contradiu el veritable amor al proïsme. De fet, i en contra dels quals pensaven que sense la creença en Déu no hi hauria veritables valors morals, considerava més aviat que les religions són les autèntiques enemigues de la moral i atemoreixen a la humanitat, raó per la qual les rebutjava totes. Es va declarar partidari de la versió epicúria formulada per Lucreci en el seu De rerum natura.