Accions

Existenz

De Wikisofia

La revisió el 14:36, 29 ago 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - en el seu facticitat, + en la seva facticitat,)

Heidegger es proposa respondre a la pregunta pel sentit del ser a través d'una anàlisi de lexistència fàctica del ser-aquí. L'existència, en aquest cas no significa simplement el mer fet d'existir, en el sentit tradicional de existentia («ser davant els ulls»), sinó «possibilitat de ser», que vol dir el que es decideix ser en cada cas; el «qui», no merament el «quin» (vegeu la citació). No es tracta, doncs, de l'existència concebuda com lésser-davant-els-ulls (Vorhandensein) dels ens intramundans, als quals l'home tendeix a veure's assimilat en la metafísica tradicional, sinó de l'anàlisi de la peculiar manera de ser del ser-aquí, sobre el qual no es parteix de cap concepte previ, sinó que es pretén captar-ho en la seva facticitat, en el seu donar-se immediat. Per tant, es tracta d'un terme exclusiu del ser-aquí , de manera que, en aquest sentit, no podem dir que els ens intramundans existeixin. L'anàlisi existenciari, que es desplega, doncs, en una fenomenologia del ser-aquí, posarà en relleu el caràcter purament referencial de l'existència, alguna cosa que ja va sorgir en la filosofia de Kierkegaard. Sorgiran en la seva analítica, una referència a l'ésser, mentre que el ser-aquí es tracta de l'ens precisament destacat per la seva comprensió del mateix, per «anar-li el seu ser»; una referència a si mateix, en entendre l'existència com a possibilitat; així com una referència a les coses, mentre que en ser-aquí li és essencial ocupar-se d'elles. Aquesta analítica existenciària culmina en la caranterització de lexistència com cura.

L'anàlisi de l'estructura de l'existència humana consisteix a descriure aquelles característica del «ser aquí» -que Heidegger anomena «existencials» o «existenciaris»- que poden considerar-se com les categories amb què descriu el Dasein. Heus aquí les fonamentals:

a) el «ésser al món»: l'home no és primàriament un subjecte pensant, que es posa davant el món per conèixer-ho; ell és món i el món pertany a la seva estructura: l'home és tot el que arriba a ser al món i amb el món; «ser» és «ser amb» el món i amb els altres. És la transcendència de l'existència. Les coses, que pròpiament no existeixen, sinó que només «estan presents», no són al món i, per això, són éssers-a-la-mà per a l'home, utensilis, que estan simplement «davant els ulls». En canvi, els altres, els homes, desperten en nosaltres «sol·licitud», «cura», «preocupació», perquè ells són també «ser amb» (vegeu la citació).

b) el «estat d'obert»: l'home no està merament al món com està alguna cosa damunt d'una taula, sinó que la seva forma d'estar al món és un estat d'obertura (Erschlossenheit) al món; l'home s'obre al món amb el «trobar-se», el «comprendre» i el «discurs». El trobar-se (die Befindlichkeit) és la sensibilitat, possibilitat primera d'obrir-se al món, que expressa a més la facticitat (Faktizität), perquè pel seu mitjà s'adona sense més que és al món, es descobreix en «estat de llançat» (Geworfenheit); el comprendre (dónes Verstehen) no és simplement el poder saber, sinó el poder ser, ja que s'és al món només com a projecte (Entwurf), i s'és el que s'arriba a ser; el discurs (die Rede) és la capacitat d'articular mitjançant la parla el que s'és capaç d'arribar a ser o de la interpretació (Auslegung) del projecte o sentit (Sinn) del mateix.

c) la «caiguda»: descriu l'aspecte negatiu de l'ésser al món. És la manera quotidiana de ser del «ser aquí», la seva manera inautèntica de ser, per la qual no és ell mateix. Representa la manera trivial de ser, en la qual domina l'impersonal (dónes Man), i no la manera pròpia de l'ésser en l'ésser del qual li va el seu ésser. L'«existència trivial» és la caiguda (Verfallen) (vegeu la citació). ( Maite Saurí Navarro ha col·laborat en la redacció d'aquesta entrada)


Veure termes relacionats

Plantilla:Proc


Book3.gif Bibliografia