Eros



El déu «amor» en la mitologia grega, entès com a «desig passional». La cosmogonia d'Hesíode, originari de Beòcia, regió on es donava culte a Eros, ho presenta com la força còsmica que presideix la constitució de l'univers, que procedeix per unió de contraris o per separació de contraris prèviament units, donant com a resultat elements naturals als quals -encara- se'ls dóna noms de déus (veg. text). En les cosmogonies òrfiques, en canvi, en les quals l'univers comença amb la separació en dues meitats d'un ou primigeni, per formar el cel i la terra, Eros neix d'ell (veg. text) per donar origen als déus immortals i amb la funció, pel que sembla, de reunir d'alguna manera les dues meitats del cel i la terra, o d'unir el mortal amb l'immortal. En la literatura mitològica grega, Eros apareix entès segons dues maneres diferents: l'olímpica i la mística.

La primera, que es correspon amb la narració d'Hesíode, representa el principi cosmològic de separació dels elements naturals i imposa entre el diví i l'humà una separació insalvable, mentre que la segona, que correspon a la narració òrfica de l'origen del món, és favorable a la unió d'homes i déus. El Banquet de Plató esmenta ambdues concepcions, però el discurs de Diotima, per boca de Sòcrates, destaca el caràcter de intermediari -de daimon- de l'amor: és el vincle que uneix déus amb homes i manté tot unit com un continu (veg. text); aquest paper d'intermediari, atribuït a l'amor, dóna motiu a l'explicació del seu origen mitjançant el mite del naixement d'Eros per la unió de Porus i Penía, i a adoptar-ho com a símbol de la filosofia, que ocupa també un lloc intermedi entre el saber, propi dels déus, i la ignorància, atès que és desig intens de saber, com l'amor.

Sigmund Freud

En la psicoanàlisi Freud recorre al nom d'Eros per a designar el conjunt d'instints o pulsions -sexuals, d'autoconservació, de la libido, del jo, del principi del plaer, etc.- que, a partir de Més enllà del principi del plaer (1920) identifica com a pulsió de vida, que la seva característica és la tendència a la conservació de la vida, funció que coincideix «amb el "eros" dels poetes i filòsofs, que mantenen unit tot l'animat». A l'Eros, o pulsió de vida, oposa frontalment la pulsió de mort, a la qual també denomina Thanatos, i entre la tensió i lluita que es crea entre tots dos discorre la vida, no només de l'individu, sinó de la mateixa societat humana.