Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «En si i per a si»

De Wikisofia

m (bot: - res. + no-res.)
m (bot: - a nostra [[experiència|exper + a la nostra [[experiència|exper)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del llatí ''in se'', que tradueix el grec                  [[Grec::αὐτο]], ''authó'') </small>
 
<small>(del llatí ''in se'', que tradueix el grec                  [[Grec::αὐτο]], ''authó'') </small>
  
El que en principi és, o es considera, independentment de la resta i s'oposa a ser o estar, o a ser considerat, en una altra cosa. [[Autor:Plató|Plató]] aplica aquesta denominació a les [[idea|Idees]] del Bell en-si, el Bé en-si, l'Igual en-si, etc. ([[Recurs:Cita de Plató 6|veg. citació]]). [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] l'aplica a la [[substància|substància]], al «això» ([[Grec::τόδε τί]], ''tode tí'') subjecte de propietats i mai propietat d'un altre subjecte. La tradició ha interpretat a Aristòtil distingint entre el que és ''in es'' i el que és ''in alio ''([[Recurs:cita Spinoza 1|veg. citació]]). Quan ''en si ''s'oposa a ''per a nosaltres'', es refereix a les coses independentment de la manera com se'ns presenten a nostra [[experiència|experiència]]: les [[cosa|coses]] tal com són ([[Recurs:cita Kant 8|veg. citació]]). En [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], és el [[ser|ser]] -les coses en general- abans de tota reflexió, o en la seva total immediatesa. [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] utilitza «en si» per descriure el mer fet d'estar al món, la simple [[existència|existència]] inerta i material, la facticitat. En Hegel i en Sartre, el «en si» s'oposa al «para sí», o consciència.
+
El que en principi és, o es considera, independentment de la resta i s'oposa a ser o estar, o a ser considerat, en una altra cosa. [[Autor:Plató|Plató]] aplica aquesta denominació a les [[idea|Idees]] del Bell en-si, el Bé en-si, l'Igual en-si, etc. ([[Recurs:Cita de Plató 6|veg. citació]]). [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] l'aplica a la [[substància|substància]], al «això» ([[Grec::τόδε τί]], ''tode tí'') subjecte de propietats i mai propietat d'un altre subjecte. La tradició ha interpretat a Aristòtil distingint entre el que és ''in es'' i el que és ''in alio ''([[Recurs:cita Spinoza 1|veg. citació]]). Quan ''en si ''s'oposa a ''per a nosaltres'', es refereix a les coses independentment de la manera com se'ns presenten a la nostra [[experiència|experiència]]: les [[cosa|coses]] tal com són ([[Recurs:cita Kant 8|veg. citació]]). En [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], és el [[ser|ser]] -les coses en general- abans de tota reflexió, o en la seva total immediatesa. [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] utilitza «en si» per descriure el mer fet d'estar al món, la simple [[existència|existència]] inerta i material, la facticitat. En Hegel i en Sartre, el «en si» s'oposa al «para sí», o consciència.
  
 
<center>[[File:1237.png|400px]]</center>
 
<center>[[File:1237.png|400px]]</center>

Revisió del 10:03, 29 ago 2017

(del llatí in se, que tradueix el grec αὐτο, authó)

El que en principi és, o es considera, independentment de la resta i s'oposa a ser o estar, o a ser considerat, en una altra cosa. Plató aplica aquesta denominació a les Idees del Bell en-si, el Bé en-si, l'Igual en-si, etc. (veg. citació). Aristòtil l'aplica a la substància, al «això» (τόδε τί, tode tí) subjecte de propietats i mai propietat d'un altre subjecte. La tradició ha interpretat a Aristòtil distingint entre el que és in es i el que és in alio (veg. citació). Quan en si s'oposa a per a nosaltres, es refereix a les coses independentment de la manera com se'ns presenten a la nostra experiència: les coses tal com són (veg. citació). En Hegel, és el ser -les coses en general- abans de tota reflexió, o en la seva total immediatesa. Sartre utilitza «en si» per descriure el mer fet d'estar al món, la simple existència inerta i material, la facticitat. En Hegel i en Sartre, el «en si» s'oposa al «para sí», o consciència.

1237.png

El «ésser en-si» és la simple possibilitat, l'essència d'alguna cosa, el primer moment en què alguna cosa se'ns presenta; Hegel ho considera un tot indiferenciado, la «indeterminació immediata», que representa ser i no-ser, l'ésser i el no-res. Un segon moment és aquell en què el possible s'ha fet real, existent; l'existència significa l'esdevenir de l'ésser i, a l'una, la solució de la primera contradicció de ser i no-ser: el possible s'ha convertit a ser existent. Però el que una cosa és només ho és veritablement quan és pensada com a tal, «intervinguda»: quan la realitat es converteix en idealitat, o quan és pensada per una consciència; llavors el «en si» es converteix en un «para sí», on realitat i idealitat són una mateixa cosa i la diferenciació s'ha convertit en una nova unitat intervinguda o coneguda (veg. text).

Per Sartre, en-soi i pour-soi són els conceptes bàsics de L'ésser i el no-res:es refereixen a l'home com a pura facticitat i com consciència (veg. citació).