Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «En si i per a si»

De Wikisofia

m (bot: -veure cita +vegeu la cita)
m (bot: -vegeu la cita +vegeu la citació)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del llatí ''in se'', que tradueix el grec                  [[Grec::αὐτο]], ''authó'') </small>
 
<small>(del llatí ''in se'', que tradueix el grec                  [[Grec::αὐτο]], ''authó'') </small>
  
El que en principi és, o es considera, independentment de la resta i s'oposa a ser o estar, o a ser considerat, en una altra cosa. [[Autor:Plató|Plató]] aplica aquesta denominació a les [[idea|Idees]] del Bell en-si, el Bé en-si, l'Igual en-si, etc. ([[Recurs:Cita de Plató 6|vegeu la cita]]). [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] l'aplica a la [[substància|substància]], al «això» ([[Grec::τόδε τί]], ''tode tí'') subjecte de propietats i mai propietat d'un altre subjecte. La tradició ha interpretat a Aristòtil distingint entre el que és ''in es'' i el que és ''in alio ''([[Recurs:cita Spinoza 1|vegeu la cita]]). Quan ''en si ''s'oposa a ''per a nosaltres'', es refereix a les coses independentment de la manera com se'ns presenten a nostra [[experiència|experiència]]: les [[cosa|coses]] tal com són ([[Recurs:cita Kant 8|vegeu la cita]]). En [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], és el [[ser|ser]] -les coses en general- abans de tota reflexió, o en la seva total immediatesa. [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] utilitza «en si» per descriure el mer fet d'estar al món, la simple [[existència|existència]] inerta i material, la facticitat. En Hegel i en Sartre, el «en si» s'oposa al «para sí», o consciència.
+
El que en principi és, o es considera, independentment de la resta i s'oposa a ser o estar, o a ser considerat, en una altra cosa. [[Autor:Plató|Plató]] aplica aquesta denominació a les [[idea|Idees]] del Bell en-si, el Bé en-si, l'Igual en-si, etc. ([[Recurs:Cita de Plató 6|vegeu la citació]]). [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] l'aplica a la [[substància|substància]], al «això» ([[Grec::τόδε τί]], ''tode tí'') subjecte de propietats i mai propietat d'un altre subjecte. La tradició ha interpretat a Aristòtil distingint entre el que és ''in es'' i el que és ''in alio ''([[Recurs:cita Spinoza 1|vegeu la citació]]). Quan ''en si ''s'oposa a ''per a nosaltres'', es refereix a les coses independentment de la manera com se'ns presenten a nostra [[experiència|experiència]]: les [[cosa|coses]] tal com són ([[Recurs:cita Kant 8|vegeu la citació]]). En [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], és el [[ser|ser]] -les coses en general- abans de tota reflexió, o en la seva total immediatesa. [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] utilitza «en si» per descriure el mer fet d'estar al món, la simple [[existència|existència]] inerta i material, la facticitat. En Hegel i en Sartre, el «en si» s'oposa al «para sí», o consciència.
  
 
<center>[[File:1237.png|400px]]</center>
 
<center>[[File:1237.png|400px]]</center>
Línia 8: Línia 8:
 
El «ésser en-si» és la simple possibilitat, l'essència d'alguna cosa, el primer moment en què alguna cosa se'ns presenta; Hegel ho considera un tot indiferenciado, la «indeterminació immediata», que representa ser i no-ser, l'ésser i el [[no-res|res]]. Un segon moment és aquell en què el [[possible|possible]] s'ha fet [[real|real]], existent; l'existència significa l'[[esdevenir|esdevenir]] de l'ésser i, a l'una, la solució de la primera contradicció de ser i no-ser: el possible s'ha convertit a ser existent. Però el que una cosa és només ho és ''veritablement'' quan és pensada com a tal, «intervinguda»: quan la realitat es converteix en idealitat, o quan és pensada per una [[consciència|consciència;]] llavors el «en si» es converteix en un «para sí», on [[real|realitat]] i idealitat són una mateixa cosa i la diferenciació s'ha convertit en una nova unitat intervinguda o coneguda ([[Recurs:Hegel: en si i per a si|vegeu el text]]).
 
El «ésser en-si» és la simple possibilitat, l'essència d'alguna cosa, el primer moment en què alguna cosa se'ns presenta; Hegel ho considera un tot indiferenciado, la «indeterminació immediata», que representa ser i no-ser, l'ésser i el [[no-res|res]]. Un segon moment és aquell en què el [[possible|possible]] s'ha fet [[real|real]], existent; l'existència significa l'[[esdevenir|esdevenir]] de l'ésser i, a l'una, la solució de la primera contradicció de ser i no-ser: el possible s'ha convertit a ser existent. Però el que una cosa és només ho és ''veritablement'' quan és pensada com a tal, «intervinguda»: quan la realitat es converteix en idealitat, o quan és pensada per una [[consciència|consciència;]] llavors el «en si» es converteix en un «para sí», on [[real|realitat]] i idealitat són una mateixa cosa i la diferenciació s'ha convertit en una nova unitat intervinguda o coneguda ([[Recurs:Hegel: en si i per a si|vegeu el text]]).
  
Per Sartre, ''en-soi'' i ''pour-soi'' són els conceptes bàsics de ''L'ésser i el no-res'':es refereixen a l'home com a pura facticitat i com [[consciència|consciència]] ([[Recurs:Cita de Sartre 2|vegeu la cita]]).
+
Per Sartre, ''en-soi'' i ''pour-soi'' són els conceptes bàsics de ''L'ésser i el no-res'':es refereixen a l'home com a pura facticitat i com [[consciència|consciència]] ([[Recurs:Cita de Sartre 2|vegeu la citació]]).
  
  

Revisió del 20:04, 9 ago 2017

(del llatí in se, que tradueix el grec αὐτο, authó)

El que en principi és, o es considera, independentment de la resta i s'oposa a ser o estar, o a ser considerat, en una altra cosa. Plató aplica aquesta denominació a les Idees del Bell en-si, el Bé en-si, l'Igual en-si, etc. (vegeu la citació). Aristòtil l'aplica a la substància, al «això» (τόδε τί, tode tí) subjecte de propietats i mai propietat d'un altre subjecte. La tradició ha interpretat a Aristòtil distingint entre el que és in es i el que és in alio (vegeu la citació). Quan en si s'oposa a per a nosaltres, es refereix a les coses independentment de la manera com se'ns presenten a nostra experiència: les coses tal com són (vegeu la citació). En Hegel, és el ser -les coses en general- abans de tota reflexió, o en la seva total immediatesa. Sartre utilitza «en si» per descriure el mer fet d'estar al món, la simple existència inerta i material, la facticitat. En Hegel i en Sartre, el «en si» s'oposa al «para sí», o consciència.

1237.png

El «ésser en-si» és la simple possibilitat, l'essència d'alguna cosa, el primer moment en què alguna cosa se'ns presenta; Hegel ho considera un tot indiferenciado, la «indeterminació immediata», que representa ser i no-ser, l'ésser i el res. Un segon moment és aquell en què el possible s'ha fet real, existent; l'existència significa l'esdevenir de l'ésser i, a l'una, la solució de la primera contradicció de ser i no-ser: el possible s'ha convertit a ser existent. Però el que una cosa és només ho és veritablement quan és pensada com a tal, «intervinguda»: quan la realitat es converteix en idealitat, o quan és pensada per una consciència; llavors el «en si» es converteix en un «para sí», on realitat i idealitat són una mateixa cosa i la diferenciació s'ha convertit en una nova unitat intervinguda o coneguda (vegeu el text).

Per Sartre, en-soi i pour-soi són els conceptes bàsics de L'ésser i el no-res:es refereixen a l'home com a pura facticitat i com consciència (vegeu la citació).