Déu

 (del llatí deus, corresponent al grec Θεός, theós, déu)

En les religions en general, ser sobrenatural, superior al món, al que sovint és considerat creador i se li dóna caràcter de persona i de qui depenen les normes de moralitat. Les religions parlen d'un déu o de molts. Pel teisme, ser personal, únic, transcendent al món, però present en ell, i creador. En la tradició judeo-cristiana, ser personal, absolut i transcendent, infinit i infinitament perfecte, creador de l'univers, omnipotent i omniscient. La Escolàstica ho defineix com ser subsistent (ipsum esse subsistens), en oposició en ser que només existeix per participació, quan creat, com sosté Tomàs d'Aquino, o simplement com l'ésser, com fa sant Buenavenura. Aquesta interpretació del ser com atribut essencial de Déu prové de la interpretació feta per Filó, i per l'anomenada Bíblia dels Setanta, del text del llibre del Èxode (Ex3,14; veure cita), en el qual Déu es diu a si mateix «Yahvéh» (que potser pot traduir-se com «jo sóc el que sóc»), com «jo sóc el que és», amb una clara intenció de dir «jo sóc τό ᾤν”, l'ésser», que la tradició filosòfica ha interpretat com el «l'ens per excel·lència», el ser subsistent, en qui no es dóna distinció entre essència i existència.

Al costat d'aquesta tradició de definir a Déu com l'ésser per excel·lència, està la de concebre-ho com a «infinit», en una primera versió, que neix en Sèneca i que sant Anselm precisa com «allò més gran del qual res pot pensar-se», concepte basi del seu argument ontològic, com a «infinitat», en Duns Escot, i com a substància infinita en Descartes (veure cita).

Amb la Crítica de la raó pura, de Kant, comença la crítica al concepte metafísic de Déu, que passa a ser un nom buit de contingut cognoscitiu; una idea que representa el ideal de la raó,però no un concepte d'alguna cosa la naturalesa del qual o existència sigui possible conèixer; s'accedeix a un cert sentit de Déu només per la via dels postulats de la raó pràctica. El idealisme alemany continua buidant de sentit religiós el concepte de Déu, que identifica amb l'ordre moral (Fichte), l'absolut (Schelling) o la Idea o esperit (Hegel).

En el positivisme lògic, la filosofia del Cercle de Viena, es consideren enunciats freturosos de sentit, o pseudoproposicions tota expressió lingüística de la metafísica o de la teologia perquè els termes fonamentals que s'usen en elles, com «Déu», «l'absolut», «l'infinit», etc., manquen de significat empíric i fan impossible que tals proposicions puguin sotmetre's a verificació. D'elles pot dir-se que, com a màxim, serveixen per expressar «una actitud emotiva davant la vida» (veure text ).