William James

Filòsof i psicòleg nord-americà, nascut a Nova York, i un dels fundadors del pragmatisme. Es va educar a Europa, el mateix que el seu germà novel·lista, nacionalitzat britànic, Henry James (1843-1916), i va estudiar medicina a Harvard, graduant-se en 1869; va començar ensenyant fisiologia, però es va inclinar primer cap a la psicologia -va introduir la psicologia experimental en EE. UU. i la seva obra Principis de psicologia (2 vols., 1890), basada en la psicofísica de Fechner, en Wundt, Darwin i Huxley, va ser considerada fonamental-, i després cap a la filosofia. Al seu al voltant va reunir a un molt notable grup de filòsofs, entre ells, George Santayana. Un altre dels interessos fonamentals de James va ser la moral i la religió.

Va mantenir una estreta amistat amb Henri Bergson, autor que li va influir en diverses de les seves idees principals, especialment en la tesi del stream of thought, de naturalesa semblant a l`élan vital bergsoniano)

Tots els seus centres d'interès els integra James en la seva filosofia del pragmatisme. Per a ell, el pragmatisme, a més de representar la seva frontal oposició de tipus empirista (ell denominava al seu pensament «empirisme radical») a la filosofia llavors dominant, l' idealisme, és abans de res un mètode d'aprofundir en les qüestions que interessen a l'home (veure text), i en segon lloc una teoria de la veritat (veure text 1 i text 2), o del sentit dels enunciats, que no arriba a conèixer-se més que en termes de conseqüències pràctiques; tot un altre concepte de veritat -intelectualista, per altre- és estèril.

El sentit pragmàtic de veritat obligar a mirar tota qüestió, teòrica o pràctica, segons les conseqüències que porta en el futur, de manera que el pensament veritable també és útil; el primer es compleix en el terreny del pensament, el segon en el de la conducta. Així, hipòtesi diferents que no tinguin conseqüències rellevants diferents, són inútils i buides de sentit. Per aquesta mateixa raó critica el dualisme de Descartes; entre subjecte pensant i naturalesa externa; no hi ha oposició, sinó mútua determinació i fusió, i la consciència no és sinó estats de consciència i aquests, no una altra cosa que els fets de la «pura experiència».

El criteri de la veritat com a utilitat és, en definitiva, la manera pragmàtica de reconèixer la verificabilitat de les idees: el seu resultat en el nostre procés d'adaptació al món (veure text).

Quan en el terreny de les creences vitals per a l'home -sentit de la vida, Déu, llibertat, idea del món, etc.-, no és possible decidir directament quins són en concret les seves conseqüències, és convenient que l'home es deixi portar per raons de sentiment: s'accepta com a veritable aquella creença que satisfà els desitjos personals de qui l'accepta, perquè s'assimila millor i més harmoniosament amb el conjunt de creences que ja es posseeixen.

En El filòsof moral i la vida moral (1891) i en La voluntat de creure (1897), sobretot en aquest últim, defensa el dret a la creença no solament religiosa, sinó moral i àdhuc científica: la voluntat de creure està en el dret a la imaginació i a la hipòtesi atrevida; la pràctica, si per ventura, haurà de refutarlas. Idees semblants sosté respecte a la idea de Déu i de religió, que desenvolupa en Les varietats de l'experiència religiosa (1902), en Un univers pluralista (1909) i en l'últim capítol de Pragmatism, on defensa un naturalisme i un moralisme tolerant, al que dóna el nom de «pluralisme». D'altra banda, i en això sobretot, «cadascun correrà la seva pròpia aventura».

• Bibliografia:Obres de James, William