Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Bradley, Francis Herbert»

De Wikisofia

m (bot: - d' [[Autor:Aristòtil|Ar + d'[[Autor:Aristòtil|Ar)
m (bot: - com tal no + com a tal no)
Línia 4: Línia 4:
 
|Cognom=Bradley
 
|Cognom=Bradley
 
}}
 
}}
Filòsof anglès defensor de l'[[idealisme absolut|idealisme absolut]], membre destacat del grup de neoidealistes anglesos patrocinats per Thomas Hill Green (1836-1882). Va estudiar i va residir a Oxford, però sense tenir la necessitat d'ensenyar, dedicat només a escriure les seves obres de to polèmic i estil brillant. Va ser notable la seva influència, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, a Oxford i Cambridge; [[Autor:Russell, Bertrand|Bertrand Russell]], entre d'altres, li segueix primer i li critica després, i el mateix fa [[Autor:Moore, George Edward|G.I. Moore]]. En ''Estudis d'ètica'' (1876), critica l'[[utilitarisme|utilitarisme]] de [[Autor:Mill,_John_Stuart|John Stuart Mill]], recorrent a un plantejament hegelià de l'ètica, que rebutja el formalisme kantià i que es basa en una «moralitat social» (la ''Sittlichkeit'' de Hegel): el subjecte de la moral és la comunitat, perquè ella és veritablement un «[[universal concret|universal concret]]», un ésser que existeix en molts com una unitat real, raó per la qual l'[[individu|individu]] com tal no explica i malament poden aplicar-se criteris de moralitat individual. En'' Principis de lògica'' (1883), critica la noció tradicional de subjecte i [[predicat|predicat]], la [[sil·logística|sil·logística]], la [[lògica inductiva|lògica inductiva]] de J.S. Mill i la concepció formal, tant de la lògica d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] com de la de [[Autor:Boole, Georg|Boole]]; afirma que el propi de la lògica són les [[inferència|inferències]] amb contingut material (també aquí importa l'universal concret) i rebutja tot psicologisme en la seva fonamentació. En ''Aparença i realitat ''(1893), la seva obra més important, exposa la seva [[metafísica|metafísica]] idealista: l'aparença és el món del contradictori, i pel mateix de l'incomprensible; l'experiència és [[aparença|aparença]]. En canvi, la [[real|realitat]] és totalment consistent i harmoniosa, és el «[[absolut|absolut]]»: es manifesta, no obstant això, en l'experiència, a la qual abasta i transcendeix; és ella mateixa, però pensada amb totes les seves relacions, integrant les parts en un [[totalitat|tot]] i buscant el seu sentit absolut. Per això la [[veritat|veritat]] és sistema. Aquesta veritat és també el «[[bé |bé]]», que no és [[Déu|Déu]], sinó un absolut suprapersonal.
+
Filòsof anglès defensor de l'[[idealisme absolut|idealisme absolut]], membre destacat del grup de neoidealistes anglesos patrocinats per Thomas Hill Green (1836-1882). Va estudiar i va residir a Oxford, però sense tenir la necessitat d'ensenyar, dedicat només a escriure les seves obres de to polèmic i estil brillant. Va ser notable la seva influència, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, a Oxford i Cambridge; [[Autor:Russell, Bertrand|Bertrand Russell]], entre d'altres, li segueix primer i li critica després, i el mateix fa [[Autor:Moore, George Edward|G.I. Moore]]. En ''Estudis d'ètica'' (1876), critica l'[[utilitarisme|utilitarisme]] de [[Autor:Mill,_John_Stuart|John Stuart Mill]], recorrent a un plantejament hegelià de l'ètica, que rebutja el formalisme kantià i que es basa en una «moralitat social» (la ''Sittlichkeit'' de Hegel): el subjecte de la moral és la comunitat, perquè ella és veritablement un «[[universal concret|universal concret]]», un ésser que existeix en molts com una unitat real, raó per la qual l'[[individu|individu]] com a tal no explica i malament poden aplicar-se criteris de moralitat individual. En'' Principis de lògica'' (1883), critica la noció tradicional de subjecte i [[predicat|predicat]], la [[sil·logística|sil·logística]], la [[lògica inductiva|lògica inductiva]] de J.S. Mill i la concepció formal, tant de la lògica d'[[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] com de la de [[Autor:Boole, Georg|Boole]]; afirma que el propi de la lògica són les [[inferència|inferències]] amb contingut material (també aquí importa l'universal concret) i rebutja tot psicologisme en la seva fonamentació. En ''Aparença i realitat ''(1893), la seva obra més important, exposa la seva [[metafísica|metafísica]] idealista: l'aparença és el món del contradictori, i pel mateix de l'incomprensible; l'experiència és [[aparença|aparença]]. En canvi, la [[real|realitat]] és totalment consistent i harmoniosa, és el «[[absolut|absolut]]»: es manifesta, no obstant això, en l'experiència, a la qual abasta i transcendeix; és ella mateixa, però pensada amb totes les seves relacions, integrant les parts en un [[totalitat|tot]] i buscant el seu sentit absolut. Per això la [[veritat|veritat]] és sistema. Aquesta veritat és també el «[[bé |bé]]», que no és [[Déu|Déu]], sinó un absolut suprapersonal.
 
{{ImatgePrincipal
 
{{ImatgePrincipal
 
|Imatge=Bradley2.jpg
 
|Imatge=Bradley2.jpg

Revisió del 21:51, 21 oct 2017

Bradley2.jpg

Avís: El títol a mostrar «Francis Herbert Bradley» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Bradley, Francis Herbert».

Filòsof anglès defensor de l'idealisme absolut, membre destacat del grup de neoidealistes anglesos patrocinats per Thomas Hill Green (1836-1882). Va estudiar i va residir a Oxford, però sense tenir la necessitat d'ensenyar, dedicat només a escriure les seves obres de to polèmic i estil brillant. Va ser notable la seva influència, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, a Oxford i Cambridge; Bertrand Russell, entre d'altres, li segueix primer i li critica després, i el mateix fa G.I. Moore. En Estudis d'ètica (1876), critica l'utilitarisme de John Stuart Mill, recorrent a un plantejament hegelià de l'ètica, que rebutja el formalisme kantià i que es basa en una «moralitat social» (la Sittlichkeit de Hegel): el subjecte de la moral és la comunitat, perquè ella és veritablement un «universal concret», un ésser que existeix en molts com una unitat real, raó per la qual l'individu com a tal no explica i malament poden aplicar-se criteris de moralitat individual. En Principis de lògica (1883), critica la noció tradicional de subjecte i predicat, la sil·logística, la lògica inductiva de J.S. Mill i la concepció formal, tant de la lògica d'Aristòtil com de la de Boole; afirma que el propi de la lògica són les inferències amb contingut material (també aquí importa l'universal concret) i rebutja tot psicologisme en la seva fonamentació. En Aparença i realitat (1893), la seva obra més important, exposa la seva metafísica idealista: l'aparença és el món del contradictori, i pel mateix de l'incomprensible; l'experiència és aparença. En canvi, la realitat és totalment consistent i harmoniosa, és el «absolut»: es manifesta, no obstant això, en l'experiència, a la qual abasta i transcendeix; és ella mateixa, però pensada amb totes les seves relacions, integrant les parts en un tot i buscant el seu sentit absolut. Per això la veritat és sistema. Aquesta veritat és també el «», que no és Déu, sinó un absolut suprapersonal.