Autor:Bradley, Francis Herbert

Filòsof anglès defensor de l' idealisme absolut, membre destacat del grup de neoidealistes anglesos patrocinats per Thomas Hill Green (1836-1882). Va estudiar i va residir a Oxford, però sense tenir la necessitat d'ensenyar, dedicat només a escriure les seves obres de to polèmic i estil brillant. Va ser notable la seva influència, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, a Oxford i Cambridge; Bertrand Russell, entre d'altres, li segueix primer i li critica després, i el mateix fa G.I. Moore. En Estudis d'ètica (1876), critica l'utilitarisme de John Stuart Mill, recorrent a un plantejament hegelià de l'ètica, que rebutja el formalisme kantià i que es basa en una «moralitat social» (la Sittlichkeit de Hegel): el subjecte de la moral és la comunitat, perquè ella és veritablement un «universal concret», un ésser que existeix en molts com una unitat real, raó per la qual l' individu com tal no explica i malament poden aplicar-se criteris de moralitat individual. En Principis de lògica (1883), critica la noció tradicional de subjecte i predicat, la silogística, la lògica inductiva de J.S. Mill i la concepció formal, tant de la lògica d' Aristòtil com de la de Boole; afirma que el propi de la lògica són les inferències amb contingut material (també aquí importa l'universal concret) i rebutja tot psicologisme en la seva fonamentació. En Aparença i realitat (1893), la seva obra més important, exposa la seva metafísica idealista: l'aparença és el món del contradictori, i pel mateix de l'incomprensible; l'experiència és aparença. En canvi, la realitat és totalment consistent i harmoniosa, és el «absolut»: es manifesta, no obstant això, en l'experiència, a la qual abasta i transcendeix; és ella mateixa, però pensada amb totes les seves relacions, integrant les parts en un tot i buscant el seu sentit absolut. Per això la veritat és sistema. Aquesta veritat és també el «bé», que no és Déu, sinó un absolut suprapersonal.

• Bibliografia:Obres de Francis H. Bradley