Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Ànima dels animals»

De Wikisofia

m (bot: - substància extensa, (és + substància extensa (és)
m (bot: - d'apercepció, això és, + d'apercepció, és a dir,)
 
Línia 6: Línia 6:
  
 
[[File:descar10.gif|thumb|René Descartes]]
 
[[File:descar10.gif|thumb|René Descartes]]
El mecanicisme cartesià i la seva radical separació entre substància pensant i substància extensa (és a dir, radical separació entre [[ment - cos, relació|ment i cos]]), juntament amb l'afirmació que els animals són autòmats, van reavivar novament aquesta qüestió. Segons Descartes, el llenguatge i la consciència assenyalen la diferència entre l'home i l'animal, que solament és matèria en moviment. D'aquesta manera sosté que una [[màquina|màquina]] complexa pot ser un animal, però mai un ésser humà, i fins i tot arriba a afirmar que els animals no posseeixen sensibilitat. Aquestes tesis van provocar una gran controvèrsia durant el s. XVII. [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]] es va oposar a aquesta tesi de Descartes, i va afirmar que els animals són [[mònada|''mònades'']] dotades de [[percepció|percepció]] i [[memòria|memòria]], encara que no d'apercepció, això és, de consciència. Per part seva, també [[Autor:Locke, John|Locke]] en distingir entre idees de la sensació i idees de la reflexió, deixa la porta oberta a la posterior admissió que els animals poden tenir idees provinents de la [[sensació|sensació]]. D'aquí s'inferiria la possibilitat que posseïssin, a més de sensibilitat, idees particulars, no abstractes. Des d'una altra perspectiva, els materialistes del segle XVIII consideren que no només els animals són màquines, sinó que aquesta tesi pot estendre's al mateix home. En les seves versions més acabades aquestes tesis van ser defensades pel [[sensualisme|sensisme]] de [[Autor:Condillac, Étienne Bonnot, abat de|Condillac ]] i per la teoria de l'[[Home_màquina|home-màquina]] de [[Autor:La Mettrie, Julien Offray de|La Mettrie]], que rebutgen el dualisme psicofísic i redueixen tot fenomen vital i orgànic a relacions mecàniques. D'aquesta manera, si tant l'home com els animals són màquines, hi ha la possibilitat de pensar en un pensament animal, però no en l'existència d'una ànima, en el sentit clàssic d'aquest terme, ni animal ni humana. Altres materialistes com Helvetius o D'Holbach van sostenir tesis semblants.
+
El mecanicisme cartesià i la seva radical separació entre substància pensant i substància extensa (és a dir, radical separació entre [[ment - cos, relació|ment i cos]]), juntament amb l'afirmació que els animals són autòmats, van reavivar novament aquesta qüestió. Segons Descartes, el llenguatge i la consciència assenyalen la diferència entre l'home i l'animal, que solament és matèria en moviment. D'aquesta manera sosté que una [[màquina|màquina]] complexa pot ser un animal, però mai un ésser humà, i fins i tot arriba a afirmar que els animals no posseeixen sensibilitat. Aquestes tesis van provocar una gran controvèrsia durant el s. XVII. [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]] es va oposar a aquesta tesi de Descartes, i va afirmar que els animals són [[mònada|''mònades'']] dotades de [[percepció|percepció]] i [[memòria|memòria]], encara que no d'apercepció, és a dir, de consciència. Per part seva, també [[Autor:Locke, John|Locke]] en distingir entre idees de la sensació i idees de la reflexió, deixa la porta oberta a la posterior admissió que els animals poden tenir idees provinents de la [[sensació|sensació]]. D'aquí s'inferiria la possibilitat que posseïssin, a més de sensibilitat, idees particulars, no abstractes. Des d'una altra perspectiva, els materialistes del segle XVIII consideren que no només els animals són màquines, sinó que aquesta tesi pot estendre's al mateix home. En les seves versions més acabades aquestes tesis van ser defensades pel [[sensualisme|sensisme]] de [[Autor:Condillac, Étienne Bonnot, abat de|Condillac ]] i per la teoria de l'[[Home_màquina|home-màquina]] de [[Autor:La Mettrie, Julien Offray de|La Mettrie]], que rebutgen el dualisme psicofísic i redueixen tot fenomen vital i orgànic a relacions mecàniques. D'aquesta manera, si tant l'home com els animals són màquines, hi ha la possibilitat de pensar en un pensament animal, però no en l'existència d'una ànima, en el sentit clàssic d'aquest terme, ni animal ni humana. Altres materialistes com Helvetius o D'Holbach van sostenir tesis semblants.
  
 
[[File:darwin5.gif|thumb|Ch. Darwin]]
 
[[File:darwin5.gif|thumb|Ch. Darwin]]

Revisió de 13:21, 4 juny 2018

La discussió relativa a si els animals posseeixen o no una ànima i, en aquest cas, de quin tipus, ha estat des d'antic una de les clàssiques formes de plantejar-se la diferència entre l'home i els animals, qüestió que va ressorgir amb força a partir del segle XVII gràcies especialment a les afirmacions de Descartes que els animals són autòmats.

Aristòtil

En la història del pensament aquesta qüestió s'inicia amb les tesis d'Aristòtil, qui, partint del seu hilemorfisme, afirma que l'ànima és simplement la forma del cos, la seva actualització o entelèquia (veg. textos ). En tant que és forma, determina el tipus de vida que pot –potencialment– tenir un determinat cos. Atenint-se a això considera tres tipus d'ànimes: la dels vegetals, que es nodreixen i reprodueixen (ànima vegetativa); la dels animals, que posseeixen sensació i mobilitat (ànima sensitiva); i l'específicament humana, que incorpora les funcions anteriors i, a més, és racional (ànima racional). D'aquesta manera, segons Aristòtil, els animals posseeixen una ànima. Ara bé, mentre que la nutrició, la reproducció i la sensació depenen directament del cos, el pensament o nous és l'única activitat que –segons ell–, pot ser autònoma. Per això, en el cas de l'ànima humana distingeix entre un enteniment pacient (vegeu el text), i un enteniment actiu o enteniment agent (vegeu el text). El caràcter merament receptiu (passiu o pacient) del primer d'ells, mostra encara la seva relació amb el cos, de manera que aquest enteniment és mortal i desapareix amb la mort del cos (en un cas de canvi substancial de corrupció). D'aquesta manera, Aristòtil solament admet la possibilitat de la immortalitat de l'enteniment agent, que, en alguns passatges de les seves obres, considera com una forma d'enteniment supraindividual. La interpretació d'aquests passatges va conduir a l'alexandrinisme i a l'averroisme, que va entrar en conflicte amb el pensament escolàstic medieval i amb les tesis cristianes. En el cristianisme, es considera que, pròpiament parlant, solament existeix l'ànima humana, de naturalesa espiritual i immortal, de manera que, encara que sant Agustí havia cregut percebre certa aparença de coneixement en els animals, en general es considera que manquen d'enteniment. No obstant això, durant el Renaixement alguns pensadors, com Montaigne i Charron van sostenir que els animals posseïen un cert grau de raó.

René Descartes

El mecanicisme cartesià i la seva radical separació entre substància pensant i substància extensa (és a dir, radical separació entre ment i cos), juntament amb l'afirmació que els animals són autòmats, van reavivar novament aquesta qüestió. Segons Descartes, el llenguatge i la consciència assenyalen la diferència entre l'home i l'animal, que solament és matèria en moviment. D'aquesta manera sosté que una màquina complexa pot ser un animal, però mai un ésser humà, i fins i tot arriba a afirmar que els animals no posseeixen sensibilitat. Aquestes tesis van provocar una gran controvèrsia durant el s. XVII. Leibniz es va oposar a aquesta tesi de Descartes, i va afirmar que els animals són mònades dotades de percepció i memòria, encara que no d'apercepció, és a dir, de consciència. Per part seva, també Locke en distingir entre idees de la sensació i idees de la reflexió, deixa la porta oberta a la posterior admissió que els animals poden tenir idees provinents de la sensació. D'aquí s'inferiria la possibilitat que posseïssin, a més de sensibilitat, idees particulars, no abstractes. Des d'una altra perspectiva, els materialistes del segle XVIII consideren que no només els animals són màquines, sinó que aquesta tesi pot estendre's al mateix home. En les seves versions més acabades aquestes tesis van ser defensades pel sensisme de Condillac i per la teoria de l'home-màquina de La Mettrie, que rebutgen el dualisme psicofísic i redueixen tot fenomen vital i orgànic a relacions mecàniques. D'aquesta manera, si tant l'home com els animals són màquines, hi ha la possibilitat de pensar en un pensament animal, però no en l'existència d'una ànima, en el sentit clàssic d'aquest terme, ni animal ni humana. Altres materialistes com Helvetius o D'Holbach van sostenir tesis semblants.

Ch. Darwin

Al segle XIX aquesta qüestió canviarà profundament amb l'aparició de les obres de Darwin, que van suposar la desaparició de la taxativa divisió entre l'home i els animals, la diferenciació dels quals és fruit del procés evolutiu i, per tant, no és de naturalesa, sinó de grau. D'altra banda, aquest plantejament –la distinció entre l'animal i l'home en funció de la possessió o no d'una ànima– també ha quedat plenament superat en els enfocaments antropològics. En l'antropologia filosòfica contemporània s'ha tractat la diferència entre l'home i l'animal des d'altres perspectives. Encara que encara Scheler fa una distinció entre l'home i l'animal apel·lant a l'esperit, rebutja l'anterior dualisme entre cos i ànima (el que no és obstacle perquè, segons Gehlen, segueixi mantenint una forma encoberta d'aquest dualisme, vegeu el text). Però es tendeix més aviat cap a una caracterització de l'home, bé com ser carencial (Gehlen, vegeu el text), bé com a animal simbòlic (Cassirer, vegeu el text), o com a animal que treballa (Marx, vegeu el text).

Des d'una altra perspectiva, i sense necessitat de postular necessàriament l'existència d'una ànima de cap classe, certs corrents vitalistes que van irrompre en la filosofia de la biologia (especialment des de la fi del s. XIX fins als anys trenta del s. XX) van concebre una separació radical, no tant entre els animals i l'home, com entre els organismes vius i el món inorgànic. Des d'aquesta perspectiva, la vida apareixia com absolutament irreductible a mers fenòmens físic-químics. Tal era, per exemple, la posició defensada per Hans Driesch o per Bergson. Des d'aquestes posicions no es tractava ja de buscar alguna diferència entre els animals i l'home, sinó de negar qualsevol continuïtat entre el món inorgànic i els fenòmens vitals. Segons aquests autors, ni els animals ni l'home són màquines, sinó organismes vius (encara que això no pressuposi necessàriament una forma d'ànima).


Vegeu termes relacionats

Plantilla:Proc

.