Cassirer: l'home com a animal simbòlic
De Wikisofia
Al món humà trobem una característica nova que sembla constituir la marca distintiva de la vida de l'home. El seu cercle funcional no només s'ha ampliat quantitativament, sinó que ha sofert també un canvi qualitativa. L'home, com si diguéssim, ha descobert un nou mètode per a adaptar-se al seu ambient. Entre el sistema receptor i l'efector, que es troben en totes les espècies animals, trobem en ell com a baula intermèdia alguna cosa que podem assenyalar com a sistema «simbòlic». Aquesta nova adquisició transforma la totalitat de la vida humana. Comparat amb els altres animals l'home no només viu en una realitat més àmplia sinó, per dir-ho així, en una nova dimensió de la realitat. Existeix una diferència innegable entre les reaccions orgàniques i les respostes humanes. En el cas primer, una resposta directa i immediata segueix a l'estímul extern, en el segon la resposta és demorada, és interrompuda i retardada per un procés lent i complicat de pensament. [...] ...L'home ... ja no viu solament en un pur univers físic, sinó en univers simbòlic. El llenguatge, el mite, l'art i la religió constitueixen parts d'aquest univers, formen els diversos fils que teixeixen la xarxa simbòlica, l'ordit complicada de l'espècie humana. Tot progrés en pensament i experiència afina i reforça aquesta xarxa. L'home no pot ja enfrontar-se amb la realitat d'una manera immediata; no pot veure-la, com si diguéssim, cara a cara. ... (L'home) en lloc de tractar amb les coses mateixes, en cert sentit conversa constantment amb si mateix. S'ha embolicat en formes lingüístiques, en imatges artístiques, en símbols mítics o en ritus religiosos, en tal forma que no pot veure o conèixer res sinó a través de la interposició d'aquest mitjà artificial. La seva situació és la mateixa en l'esfera teòrica que en la pràctica. Tampoc en aquesta viu en un món de fets crus o segons les seves necessitats i desitjos immediats. Viu, més aviat, enmig d'emocions i esperances i temors, il·lusions i desil·lusions imaginàries, enmig de les seves fantasies i els seus somnis. [...]
Des del punt de vista al que acabem d'arribar podem corregir i ampliar la definició clàssica d'home. Malgrat tots els esforços de l'irracionalisme modern, la definició de l'home com a animal racional no ha perdut la seva força. (però) la raó és un terme veritablement inadequat per a abastar les formes de la vida cultural humana en tota la seva riquesa i diversitat, però totes aquestes formes són formes simbòliques. Per tant, en lloc de definir a l'home com un animal racional el definirem com un animal simbòlic. D'aquesta manera podem designar la seva diferència específica i podem comprendre el nou camí obert a l'home: el camí de la civilització.
| Antropología filosófica, F.C.E., México 1974, p.47-49. |
Original en castellà
En el mundo humano encontramos una característica nueva que parece constituir la marca distintiva de la vida del hombre. Su círculo funcional no sólo se ha ampliado cuantitativamente, sino que ha sufrido también un cambio cualitativa. El hombre, como si dijéramos, ha descubierto un nuevo método para adaptarse a su ambiente. Entre el sistema receptor y el efector, que se encuentran en todas las especies animales, hallamos en él como eslabón intermedio algo que podemos señalar como sistema «simbólico». Esta nueva adquisición transforma la totalidad de la vida humana. Comparado con los demás animales el hombre no sólo vive en una realidad más amplia sino, por decirlo así, en una nueva dimensión de la realidad. Existe una diferencia innegable entre las reacciones orgánicas y las respuestas humanas. En el caso primero, una respuesta directa e inmediata sigue al estímulo externo, en el segundo la respuesta es demorada, es interrumpida y retardada por un proceso lento y complicado de pensamiento. [...] ...El hombre ... ya no vive solamente en un puro universo físico, sino en universo simbólico. El lenguaje, el mito, el arte y la religión constituyen partes de este universo, forman los diversos hilos que tejen la red simbólica, la urdimbre complicada de la especie humana. Todo progreso en pensamiento y experiencia afina y refuerza esta red. El hombre no puede ya enfrentarse con la realidad de un modo inmediato; no puede verla, como si dijéramos, cara a cara. ... (El hombre) en lugar de tratar con las cosas mismas, en cierto sentido conversa constantemente consigo mismo. Se ha envuelto en formas lingüísticas, en imágenes artísticas, en símbolos míticos o en ritos religiosos, en tal forma que no puede ver o conocer nada sino a través de la interposición de este medio artificial. Su situación es la misma en la esfera teórica que en la práctica. Tampoco en esta vive en un mundo de crudos hechos o a tenor de sus necesidades y deseos inmediatos. Vive, más bien, en medio de emociones y esperanzas y temores, ilusiones y desilusiones imaginarias, en medio de sus fantasías y sus sueños. [...]
Desde el punto de vista al que acabamos de llegar podemos corregir y ampliar la definición clásica de hombre. A pesar de todos los esfuerzos del irracionalismo moderno, la definición del hombre como animal racional no ha perdido su fuerza. (pero) la razón es un término verdaderamente inadecuado para abarcar las formas de la vida cultural humana en toda su riqueza y diversidad, pero todas estas formas son formas simbólicas. Por lo tanto, en lugar de definir al hombre como un animal racional lo definiremos como un animal simbólico. De este modo podemos designar su diferencia específica y podemos comprender el nuevo camino abierto al hombre: el camino de la civilización.