Catarsi

(del grec κάθαρσις, purificació, purga, en el sentit mèdic d'alliberament del cas estrany o nociu)

En sentit mèdic, aquest terme va ser usat per Hipòcrates, que partint de la seva teoria dels humors, la definia com «l'eliminació dels humors nocius del cos» i s'efectuava mitjançant medicaments o purgues. En la tradició òrfica i pitagòrica significava una purificació ritual, obtinguda mitjançant sacrificis, destinada a separar l'ànima de la presó corporal. Empèdocles, sota la influència òrfica, va tractar la catarsi en el seu poema titulat Les purificacions. També sota la influència del pitagorisme Plató dóna a la catarsi connotacions morals i la concep igualment com el procés d'alliberament de l'ànima (Fedó, veg. text ; Cràtil, 405 a-b; Sofista, 227c-230d). Aristòtil, en canvi, li dóna un sentit fonamentalment estètic: és l'alliberament provocat per la música, la poesia i, especialment, per la tragèdia, que «suscita la purificació de les passions» i provoca l'entusiasme que produeix l'apaciguamiento que porta a la purificació. Mitjançant la contemplació de la tragèdia -que és imitació (μίμησις, (veure mimesi)) de fets greus i dramàtics- es produeix la catarsi en l'espectador ja que, a diferència dels fets reals, els mals esdevinguts en el teatre solament li afecten per semblança amb els actes de la seva pròpia vida. La contemplació de la tragèdia converteix així el dolor a plaer.

En la psicoanàlisi de Freud, de vegades s'usa aquest terme per referir-se a l'acció provocada per la sublimació.

Veure sublim.