Accions

Utopia

De Wikisofia

S'ha produït un error en crear la miniatura: Fitxer inexistent
L'illa d'Utopia (d'un gravat de la portada de la segona edició)

(del grec ού, no, i τόπος, lloc: sense lloc, enlloc)

Terme que també juga amb eutopía: lloc feliç. Com a nom propi, aquest terme va ser encunyat per Thomas More per a descriure, en el seu assaig novel·lat titulat «D'optimo reipublicae statu deque nova insula Utopia» (1516), un model d'Estat ideal en què estaria abolida la propietat privada i que es regiria per la màxima tolerància religiosa. Com a model ideal, tal organització social i política no existeix enlloc, però pot i ha d'aconseguir-se. D'aquesta manera, el terme utopia (al marge del seu ús com a topònim per part de T. Moro per a designar la seva illa i comunitat ideal,anteriorment coneguda com a Abraxas) expressa tot model que serveix com a horitzó encara no aconseguit, però al que es tendeix, i actua com a guia de les accions pertinents per a aconseguir-ho. El fet que sigui ou-topos, és a dir, que no tingui cap ubicació espacial, no significa que hagi de ser ou-cronos, ucrònic o intemporal, ja que apareix com un model i, per tant, la utopia es concep perquè pugui realitzar-se, o com a horitzó que guia l'acció.

En la història de les teories polítiques es pot considerar la República de Plató com la primera utopia, i fins i tot Plató afirma (al final del capítol IX d'aquesta obra) que aquesta ciutat ideal que vol fundar «no crec que tingui seient enlloc de la terra», d'on, potser, Moro va extreure la inspiració per a crear el neologisme d'Utopia. La polis ideal platònica apareix, d'aquesta manera, com el primer cas d'una utopia exemplar. Posteriorment, en la tradició religiosa cristiana, i sota la influència de La ciutat de Déu de Sant Agustí, sorgeix un corrent utòpic de tipus religiós, que es manifestarà també en les concepcions dels mil·lenaristes, en la creació del mite del Presti Joan i en l'esperança de l'arribada d'un nou regne de prosperitat universal. Aquestes concepcions originen els mites populars del país de Jauja o del Daurat, s'acreixen amb els relats fantasiosos dels exploradors del Nou Món i són les que plasma encara l'obra pictòrica de Brueghel el vell, al segle XVI, i que es relacionen més aviat amb concepcions mítiques.

Thomas More

No obstant això, va ser en el Renaixement quan va començar pròpiament una tradició utòpica que s'inicia precisament amb la Utopia de T. Moro (1478-1535) (veg. resum ). Així, destaquen obres com La ciutat del sol de Tomàs Campanella o la Nova Atlantis, de Francis Bacon (exemple d'una primera utopia científica i precedent de les novel·les de ciència-ficció). Posteriorment, aquesta tradició ha seguit produint importants obres, com el Viatge a Icària, de Cabet; Erewhon, de Samuel Butler; Notícies de cap part de W. Morris, etc. En tots aquests models utòpics, bé diferents entre si, s'efectua una detallada descripció de la societat ideal a aconseguir. Tot i que, generalment, es considera que tals models són realment inassolibles, expressen una crítica important de la realitat social existent. De manera que, com a crítica social i com a model futur, han actuat de vegades com a esperons revolucionaris. No obstant això, entre el Renaixement i la Il·lustració, les diferents utopies apareixen solament com a models sense la pretensió d'organitzar moviments socials capaços de realitzar-los. En canvi, a partir de la revolució francesa, les utopies adopten més la forma de manifestos i engendren moviments socials. Els falansteris dels seguidors de Fourier o els participants en el projecte d'Icària són exemples de mobilitzacions socials d'aquesta classe.

També s'han considerat dins de la categoria d'utopies determinats intents de renovació pedagògica, com l'Emili de Rousseau; Leonardo i Gertrudis, de Pestalozzi; Walden dos, de Skinner o Summerhill, d'O'Neill.

No obstant això, en determinats casos, el terme utopia també ha adquirit connotacions pejoratives, com a sinònim d'ensomni o de mera bona voluntat sense capacitat real de transformar la realitat. Marx i Engels, per exemple, van ratllar d'utòpic al socialisme desenvolupat per autors com Saint-Simon, Fourier o Owen, ja que, en lloc de partir de l'estudi real de les condicions materials i econòmiques de la societat, creien poder transformar-la mitjançant canvis en l'educació o mitjançant reformes que conduirien a la humanitat cap a la felicitat i la justícia. En la mesura en què la hipotètica societat futura no es fonamentava en una crítica real i radical, era ratllada per Marx i Engels d'utopia en un sentit pejoratiu. Per això, davant el socialisme utòpic, aquests autors oposaven un socialisme científic (Engels va publicar Del socialisme utòpic al socialisme científic en 1886). No obstant això, des de perspectives no marxistes, s'ha considerat que el marxisme també és una forma d'utopia, encara que cal recalcar que ni Marx ni Engels van voler mai intentar fer una descripció de la futura societat comunista que volien fundar, ja que consideraven que tal pretensió futurista mancava de rigor científic. Per això, més que qualificar aquestes tesis d'utòpiques, Karl Mannheim, que distingeix entre ideologia i utopia, aplicant l'anàlisi marxista al marxisme mateix, les titlla d'ideològiques.

De vegades, també s'han considerat com a utopies algunes descripcions futuristes i catastrofistes de societats futures en les quals es desenvoluparien algunes tendències latents en l'actualitat. D'aquesta manera, l'obra d'Orwell titulada 1984 o Un món feliç de A. Huxley descriuen una futura societat totalitària. En aquest sentit, no obstant això, el terme adopta un significat diferent, ja que, en realitat, es tracta d'una antiutopia. Més recentment, s'ha assenyalat la possibilitat d'anar més enllà de la utopia, en el doble sentit de realitzar-la i de superar el seu caràcter de mer ensomni i, alhora, de superar les tendències de la societat actual engendrant noves formes de vida. En aquesta tendència es va inscriure el moviment que es va gestar al voltant de les anomenades corrents contraculturales dels anys 1960 i 1970, fortament inspirat per filòsofs com H. Marcuse.