Accions

Palingenèsia

De Wikisofia

(del grec παλινγενεσία, terme format per πάλιν, palin, nou, i γένεσις, gènesi, naixement En general, significa regeneració, renovació, resurrecció o renaixement)

En l'antiguitat va ser defensada pels pitagòrics per la seva creença en la transmigració de les ànimes o metempsicosi. L'esdevenir d'Heràclit expressava també una concepció semblant, lligada a la noció de l'etern retorn. No obstant això, fonamentalment, els defensors d'aquesta tesi van ser els estoics. En la seva concepció cíclica del temps, la παλιγγενεσία designa el renéixer del món després d'un cicle total al final de l'ecpírosi. En els representants orientals de la Patrística, especialment en Orígenes, aquesta noció va unida a la d'apocatàstasi o tornada escatològic a l'origen. Però, en la filosofia cristiana, es va combatre la noció de palingenèsia com a tornada, ja que és contrària a la seva concepció lineal i irrepetible del temps. Per això, quan usen aquest terme, els filòsofs cristians es refereixen a la tornada de Crist Rei (parousía) i la instauració del regne definitiu després del judici final.

Durant els segles XVI i XVII, aquesta noció va ser utilitzada pels alquimistes i, en la modernitat, aquesta idea va ser recuperada per Ch. Bonnet, en el seu La palingénésie philosophique, on defensa la persistència de la substància pensant a través de la renovació dels cossos, produïda per la regeneració dels seus gèrmens indestructibles. També han exposat idees palingenèsiques P. S. Ballade, que creu en una regeneració social, i Gioberti, que considera que hi haurà un renaixement final de la humanitat per la potenciació de les facultats humanes i la gradual reconversió del sensible en intel·ligible. De vegades, s'ha usat aquest terme per a referir-se a l'etern retorn, encara que, la majoria de les vegades, per a referir-se, en particular, a la tornada de les ànimes. Oswald Spengler usa aquest terme per a referir-se al ritme cíclic de les civilitzacions, sobre el model dels ritmes cíclics dels éssers vius.