Accions

Lloc

De Wikisofia


(del llatí locus)

Mitjà espacial en el qual se situen les coses; situació espacial d'un cos, o manera d'«estar en», que expressa la situació d'un cos. Aquest concepte està estretament relacionat amb la noció d'espai, encara que no es confon amb ell. Però de la mateixa manera que existeix una concepció absoluta i una concepció relativa de l'espacialitat, també existeix una concepció que tendeix a dotar al lloc d'unes característiques pròpies, contraposada a una altra que ho considera merament com una relació entre els cossos.

Per a Plató els dos pols fonamentals de la seva ontologia són el Mateix i l'Altre, i aquests requereixen el demiürg, que per a la formació del món, basat en la contemplació de les formes intel·ligibles, necessita una base absolutament indeterminada en la qual plasmar les formes. Aquest és el mitjà espacial o χώρα, i en aquest mitjà espacial indeterminat s'efectua la labor del demiürg, que permet l'aparició de les coses sensibles que són imatges del món eidètico de les idees o formes (vegeu la citació). Però la primera doctrina del lloc troba la seva elaboració filosòfica en la física aristotèlica, especialment en la Física (llibre IV), on Aristòtil ho defineix com a límit que circumda un cos, o primer límit del cos envolupant. Un cos està en l'aire perquè aquest ho circumda i està en immediat contacte amb ell, de la mateixa manera que una mà està en un guant perquè la pell interior d'aquest circumda i limita la pell d'aquella.

Aristòtil
Per a entendre la concepció aristotèlica del lloc (τόπος) hem de partir de la seva negació de la possibilitat del buit; per a Aristòtil tot és un plenum, en el qual, no obstant això, és possible el canvi i el moviment (en oposició als atomistes que afirmaven la necessitat del buit per a explicar-ho), de la mateixa manera que és possible nedar en l'aigua, mitjançant substitucions successives dels cossos que, d'aquesta manera, canvien de lloc.(veg. text. Física IV: el buit ). Aquest, doncs, ha de concebre's com a localització. Però el moviment implica un cos que es mogui, i aquest ha de posseir certa quantitat (extensió), en virtut de la qual ocupa un lloc. Si es fa abstracció del substrat o suport entitatiu de la quantitat obtenim l'espai. L'espai, llavors, fruit d'una abstracció, és merament ideal, i del seu estudi ha d'ocupar-se la ciència de les magnituds contínues: la geometria. La noció de lloc, no obstant això, per a Aristòtil, és epistemològicament anterior a la d'espai, ja que, per a elaborar l'abstracció que dóna lloc a aquest, cal partir d'un moviment que es defineix, justament, com a canvi de lloc (dalt, baix, dreta, esquerra, davant, darrere). D'aquesta manera, segons Aristòtil, el lloc és una magnitud real i qualitativa l'estudi de la qual competeix a la física, i que permet l'aparició de l'espai, que és una magnitud ideal de la qual s'ocupa la matemàtica.
Galileo Galilei
René Descartes
Al mateix temps, el lloc és una propietat dels cossos, raó per la qual, sobre la base de la seva teoria de les categories, en la mesura en què és una propietat, no és pròpiament una substància, sinó que depèn d'elles. No obstant això, ja que allí on hi ha un cos podria haver-hi un altre, això deu significar que és diferent dels cossos que ho ocupen i, en aquest sentit, sembla que sigui una realitat en si mateix. Per aquesta raó, és una propietat peculiar que sembla estar en una situació intermèdia entre les propietats i les substàncies. Aristòtil també atorga propietats qualitatives al lloc (no per a cada cos, sinó per a classes d'ells), i considera que el lloc exerceix certa influència sobre els cossos mateixos. Això determina una concepció qualitativa del lloc, de manera que per Aristòtil hi ha «llocs naturals» per determinades classes de cossos.

Així, segons la física aristotèlica, hi ha llocs naturals pels quatre elements: aire, aigua, foc i terra, que determinen que els cossos més pesats tendeixin naturalment cap avall, i els més lleugers cap amunt. D'altra banda, en la mesura que és el límit que circumda un cos, tot cos ocupa un lloc excepte l'univers mateix, ja que a aquest no-res el circumscriu o limita (veg. text. Física IV: el lloc ).

En l'època moderna, a partir de Galileu i Descartes, quan es concebi l'estudi de la física a partir de la matemàtica i s'estudiï el moviment a partir de la consideració de punts matemàtics, desapareixerà tota consideració qualitativa de la noció de lloc, raó per la qual es considerarà que aquesta noció és equivalent a la d'espai i, al seu torn, en relació amb el moviment, s'afirmarà la seva relativitat, com a relació d'un cos a un altre que es pren com a sistema de referència. En la dialèctica de Hegel, el lloc apareix com el tercer element que segueix la progressió de l'espai i el temps: com «el posar-se de la identitat de l'espai i el temps» que sorgeix com a condició dialèctica del moviment (veg. text).