Accions

Recurs

Aristòtil: la inexistència del buit

De Wikisofia

 Ja que hem determinat el que és el lloc i que el buit, si existeix, ha de ser un lloc desproveït de cos, i ja que ja hem dit en quin sentit el lloc existeix i en quin sentit no existeix, és evident llavors que el buit no existeix, ni com a inseparable ni com a separable; perquè el «buit» no és un cos, sinó l'extensió d'un cos.

Per això es creu també que el buit és alguna cosa, perquè el lloc ho és i per les mateixes raons. En efecte, el moviment local sembla recolzar tant a aquells que afirmen que el lloc és alguna cosa a part dels cossos que l'ocupen, com els qui parlen de la mateixa manera del buit. Aquests últims creuen que el buit és la causa del moviment, en tant que és allò en la qual cosa es produeix el moviment; i això seria semblant a les raons per les quals alguns sostenen l'existència del lloc.

Però no hi ha cap necessitat que existeixi el buit pel fet que existeixi el moviment. No hi ha en absolut tal necessitat com a condició de tot moviment en general, per una raó que se li va escapar a Melissos, a saber, perquè el ple pot alterar-se. Així, tampoc el moviment local exigeix l'existència del buit; perquè els cossos poden simultàniament reemplaçar-se entre si, sense que calgui suposar cap extensió separada i a part dels cossos que estan en moviment. I això és evident també en els remolins dels continus, com, per exemple, en els delslíquids. [...]

Quant a aquells que afirmen l'existència del buit com a condició necessària del moviment, si bé es mira ocorre més aviat el contrari: que cap cosa singular podria moure's si existís el buit. Perquè així com alguns afirmen que la terra està en repòs per la seva homogeneïtat, així també en el buit seria inevitable que un cos estigués en repòs, doncs no hi hauria un més o un menys cap al qual es moguessin les coses, ja que en el buit com a tal no hi ha diferències.[...]

Aquestes són, doncs, les raons per les quals alguns afirmen l'existència del buit. Nosaltres, en canvi, segons els supòsits que hem establert, diem: 1) que hi ha una única matèria per als contraris (el calent i el fred i les altres contrarietats), 2) que el que és en acte es genera del que és potència, 3) que la matèria no és separable encara que el seu ésser sigui diferent, i 4) que la matèria és numèricament una, encara que pugui ocórrer que tingui color o sigui calent o freda.

La matèria d'un cos gran pot ser la mateixa que la d'un petit. Això és evident, perquè quan d'aigua es genera aire, el generat és la mateixa matèria, sense que se li agregui una altra cosa: el que és actualment es genera del que era potencialment, i el mateix succeeix quan l'aigua es genera de l'aire; el canvi és a vegades del petit en gran i a vegades del gran al petit. I de la mateixa manera, si d'un gran volum d'aire es genera un altre volum més petit, o si d'un més petit un altre major, és de la matèria en potència que es generen tots dos volums. Perquè, així com una mateixa matèria de freda arriba a ser calenta i de calenta freda, perquè l'era en potència, així també de calenta arriba a ser més calenta, sense que s'escalfi alguna part de la matèria que no estigués ja calenta abans, quan la calor era menor. I de la mateixa manera, quan la circumferència i la curvatura d'un cercle major es generen d'un cercle menor, sigui la mateixa o una altra, la curvatura no s'ha generat enlloc que abans no fos ja corba, sinó recta, doncs el més i el menys no suposen res interposat; tampoc en la magnitud de la flama es poden trobar parts en les quals no hi hagi calor i blancor, estant així la calor anterior en relació amb el posterior. Per tant, la grandesa i petitesa d'un volum sensible no s'expandeixen perquè s'afegeix alguna cosa a la matèria, sinó perquè la matèria és potencialment matèria de tots dos. I així també és una mateixa cosa que és densa i rara, sent la seva matèria una i la mateixa.

El dens és pesat i el rar lleuger. (A més, així com la circumferència d'un cercle quan ha estat contreta no pren cap altra concavitat, sinó que es redueix la que ja posseïa, i així com quan es pren una part qualsevol del foc aquesta serà calent, així també el tot no és sinó la contracció i l'expansió de la mateixa matèria.) Hi ha dos en cadascun, en el dens i en el rar; doncs el pesat i el dur semblen ser densos, mentre que el lleuger i el tou semblen ser rars. Encara que el pesat i el dur no coincideixen en el cas del plom i del ferro.

Després del que s'ha dit, és evident que no existeix un buit separat, ni absolutament, ni en el rar, ni potencialment, tret que un s'obstini a anomenar «buit» a la causa del desplaçament, en aquest cas el buit seria la matèria del pesat i el lleuger com a tals; perquè el dens i el rar, en virtut d'aquesta contrarietat, poden produir un desplaçament, però en virtut de la duresa i la flonjor poden produir la passivitat i la impassivitat, és a dir, no un desplaçament, sinó més aviat una alteració.

Tales són les nostres consideracions sobre el buit, en quin sentit és i en quin sentit no és.

Física, 217a-217b. (Gredos, Madrid 1995, selección de p.250-263).

Original en castellà

Puesto que hemos determinado lo que es el lugar y que el vacío, si existe, ha de ser un lugar desprovisto de cuerpo, y puesto que ya hemos dicho en qué sentido el lugar existe y en qué sentido no existe, es evidente entonces que el vacío no existe, ni como inseparable ni como separable; porque el «vacío» no es un cuerpo, sino la extensión de un cuerpo.

Por eso se cree también que el vacío es algo, porque el lugar lo es y por las mismas razones. En efecto, el movimiento local parece apoyar tanto a aquellos que afirman que el lugar es algo aparte de los cuerpos que lo ocupan, como a quienes hablan de la misma manera del vacío. Estos últimos creen que el vacío es la causa del movimiento, en cuanto que es aquello en lo cual se produce el movimiento; y esto sería semejante a las razones por las que algunos sostienen la existencia del lugar.

Pero no hay ninguna necesidad de que exista el vacío por el hecho de que exista el movimiento. No hay en absoluto tal necesidad como condición de todo movimiento en general, por una razón que se le escapó a Meliso, a saber, porque lo lleno puede alterarse. Así, tampoco el movimiento local exige la existencia del vacío; porque los cuerpos pueden simultáneamente reemplazarse entre sí, sin que haya que suponer ninguna extensión separada y aparte de los cuerpos que están en movimiento. Y esto es evidente también en los torbellinos de los continuos, como, por ejemplo, en los de los líquidos. [...]

En cuanto a aquellos que afirman la existencia del vacío como condición necesaria del movimiento, si bien se mira ocurre más bien lo contrario: que ninguna cosa singular podría moverse si existiera el vacío. Porque así como algunos afirman que la tierra está en reposo por su homogeneidad, así también en el vacío sería inevitable que un cuerpo estuviese en reposo, pues no habría un más o un menos hacia el cual se moviesen las cosas, ya que en el vacío como tal no hay diferencias.[...]

Éstas son, pues, las razones por las que algunos afirman la existencia del vacío. Nosotros, en cambio, según los supuestos que hemos establecido, decimos: 1) que hay una única materia para los contrarios (lo caliente y lo frío y las otras contrariedades), 2) que lo que es en acto se genera de lo que es potencia, 3) que la materia no es separable aunque su ser sea diferente, y 4) que la materia es numéricamente una, aunque pueda ocurrir que tenga color o sea caliente o fría.

La materia de un cuerpo grande puede ser la misma que la de uno pequeño. Esto es evidente, porque cuando de agua se genera aire, lo generado es la misma materia, sin que se le agregue otra cosa: lo que es actualmente se genera de lo que era potencialmente, y lo mismo sucede cuando el agua se genera del aire; el cambio es en ocasiones de lo pequeño a lo grande y en ocasiones de lo grande a lo pequeño. Y de la misma manera, si de un gran volumen de aire se genera otro volumen más pequeño, o si de uno más pequeño otro mayor, es de la materia en potencia que se generan ambos volúmenes. Porque, así como una misma materia de fría llega a ser caliente y de caliente fría, porque lo era en potencia, así también de caliente llega a ser más caliente, sin que se caliente alguna parte de la materia que no estuviese ya caliente antes, cuando el calor era menor. Y de la misma manera, cuando la circunferencia y la curvatura de un círculo mayor se generan de un círculo menor, sea la misma u otra, la curvatura no se ha generado en ninguna parte que antes no fuese ya curva, sino recta, pues el más y el menos no suponen nada interpuesto; tampoco en la magnitud de la llama se pueden encontrar partes en las que no haya calor y blancura, estando así el calor anterior en relación con el posterior. Por consiguiente, la grandeza y pequeñez de un volumen sensible no se expanden porque se añada algo a la materia, sino porque la materia es potencialmente materia de ambos. Y así también es una misma cosa que es densa y rara, siendo su materia una y la misma.

Lo denso es pesado y lo raro ligero. (Además, así como la circunferencia de un círculo cuando ha sido contraída no toma ninguna otra concavidad, sino que se reduce la que ya poseía, y así como cuando se toma una parte cualquiera del fuego ésta será caliente, así también el todo no es sino la contracción y la expansión de la misma materia.) Hay dos en cada uno, en lo denso y en lo raro; pues lo pesado y lo duro parecen ser densos, mientras que lo ligero y lo blando parecen ser raros. Aunque lo pesado y lo duro no coinciden en el caso del plomo y del hierro.

Después de lo dicho, es evidente que no existe un vacío separado, ni absolutamente, ni en lo raro, ni potencialmente, a menos que uno se empeñe en llamar «vacío» a la causa del desplazamiento, en cuyo caso el vacío sería la materia de lo pesado y lo ligero en cuanto tales; porque lo denso y lo raro, en virtud de esta contrariedad, pueden producir un desplazamiento, pero en virtud de la dureza y la blandura pueden producir la pasividad y la impasividad, es decir, no un desplazamiento, sino más bien una alteración.

Tales son nuestras consideraciones sobre el vacío, en qué sentido es y en qué sentido no es.