Accions

Dubte hiperbòlic

De Wikisofia

René Descartes

El dubte universal i metòdica de Descartes, qui, volent trobar una veritat indubtable, dubte sistemàticament no només del coneixement de vegades enganyós dels sentits, dels raonaments, que de vegades no són més que paralogismes o raonaments aparents de fet falsos, dels enunciats analítics, com són els de les matemàtiques, que podem fer tant desperts com en somni, sinó també de la mateixa sensació de certesa, de la sensatesa de la raó i fins de la mateixa evidència, és a dir, de la pròpia consciència: no és impossible que Déu li hagi creat de manera que s'equivoqui quan creï estar cert, això és, que Déu sigui «pervers»; o almenys és possible que existeixi un «geni maligne», arter, enganyador, poderós i astutíssim, que li està obligant a tenir per veritable la falsedat (veg. text 1 i text 2 ).

Descartes anomena «hiperbòlic» (vegeu la citació) el seu dubte, precisament perquè es recolza en el supòsit més extrem, exagerat (hipèrbole), que la raó pogués equivocar-se fins i tot davant l'evidència, la qual cosa suposa, simplement, el descontrol absolut de la raó, això és, la demència.