Accions

Autor

Joan Escot Eríugena (o Erígena)

De Wikisofia

Johannes-Scotus-Erigena.jpg

Avís: El títol a mostrar «Joan Escot Eríugena (o Erígena)» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Escot Eriúgena (o Erígena), Joan».

Filòsof i teòleg irlandès, que es va anomenar a si mateix «fill de l'Eire», Erígena. Educat en un monestir d'Irlanda, entre 840 i 847 passa a França, per a dirigir l'Escola Palatina en la cort de Carlos el Calvo. A suggeriment dels bisbes de Reims i de Laon, intervé en l'anomenada «disputa carolíngia de la predestinació», sorgida entre Hincmaro de Reims i Godescalco, o Gottschalk, el qual sostenia la doble predestinació, dels justs a la salvació i dels dolents a la condemnació. La seva resposta a la qüestió, el llibre De praedestinatione (851), inspirada en Agustí d'Hipona, no va satisfer a l'ortodòxia de l'Església, que la va condemnar en dos concilis. Per encàrrec de l'emperador, va traduir les obres de Dionís l'Areopagita, el Pseudo-Dionís, obra summament llegida durant l'edat mitjana. Va afegir a aquesta altres traduccions d'obres de pares de l'Església grecs, de Màxim el Confessor i de Gregori de Nissa, i per elles va conèixer occident bona part del pensament teològic oriental i elles van ser també el fonament de la seva obra més notable i una de les més importants de l'edat mitjana: De divisione Naturae [Sobre la divisió de la naturalesa] (entre 862 i 866), també anomenat Periphyseon. Mitjançant un diàleg entre el mestre (Nutritor) i deixeble (Alumnus), exposa de forma sistemàtica una articulació de la realitat (la naturalesa), segons una via ascendent i una altra descendent, tal com suggeria la dialèctica platònica. La totalitat, o el ser, es divideix en quatre dimensions o classes:

  1. la naturalesa que crea i no és creada;
  2. la naturalesa creada i que crea;
  3. la naturalesa creada i que no crea, i
  4. la naturalesa no creada i que no crea.
Johannes-scotus-erigena2.jpg

La primera és Déu, principi sense principi (an-arkhos); la segona correspon a les idees «arquetípiques», creades en la ment del Verb (logos) i models de totes les coses; la tercera són les coses creades segons les idees; i la quarta, Déu de nou, fi (reditus) de tot, a què tendeix la creació sencera que li reconeix com a creador. La naturalesa és així una teofania i les coses són d'alguna manera Déu. Apareix d'aquesta manera el fonament de la teologia positiva i negativa: Déu «és i no és» cadascuna de les coses que d'ell s'afirmen a partir de les categories humanes.

Aquest sistema neoplatònic de tota la naturalesa, entès de forma panteista al començament del s. XIII, va ser condemnat pel concili de París, de 1210. Honorio III va ratificar la condemna del llibre (1225). Malgrat això, l'obra va tenir una enorme difusió i influència.


_________________________________________

Obres principals:

  • De divisiones naturae libri V. Accedit appendix ex ambiguis S. Maximi graece et latine, Oxford 1681; reimpresión, Frankfurt 1964.

Trad. al castellà:

  • División de la naturaleza (Peryphyseon), trad. de F.J. Fortuny, Barcelona 1985.