Accions

Gust

De Wikisofia

Gust o sistema gustatu, un dels cinc sentits externs, o exteroceptius, l'òrgan sensorial dels quals està format per les papil·les gustatives (quimiorreceptores) situades en l'epiteli mucós de la llengua (en punta, costats i part posterior) i el paladar tou, que per contacte amb alguna substància en solució produeixen els «sabors». Els sabors primaris són les sensacions bàsiques del sentit del gust: dolç, àcid, salat i amarg. La percepció del gust està molt relacionada amb la de l'olor; molts sabors depenen de les olors. Els impulsos nerviosos que parteixen de les cèl·lules gustatives es transmeten al tronc de l'encèfal, tàlem i escorça cerebral.

També capacitat d'apreciar, o jutjar, l'artístic, l'estètic o el bell. Des del s. XVIII, els autors que introdueixen les primeres teories pròpiament estètiques la vinculen amb el sentiment, facultat que consideren autònoma i independent de l'enteniment; el sentiment estètic pot definir-se vagament, encara que característicament, amb l'expressió que empra el Pare B. Feijoo (1676-1764), com la capacitat de captar «el no sé què» (títol també d'un assaig seu) dels objectes bells. Com el caràcter subjectiu del sentiment fa del gust un fenomen totalment subjectiu i això contradiu la possibilitat de parlar d'un gust general o universal, com el que suposa l'art clàssic, per exemple, Kant (veg. Crítica del judici) va identificar el gust amb el judici del gust i aquest amb el judici estètic. El gust, sentiment del bell, és un joc, o una harmonia, entre imaginació i enteniment: és una experiència universalitzable dels objectes sense recórrer a conceptes, idea que interpreta com una comunicació obtinguda per mitjà del sentiment; com que no es tracta d'una comunicació de fet, sinó de la possibilitat de comunicació entre molts per mitjà del sentiment, es tracta també d'una capacitat a priori, i per això el gust és universalitzable (veg. text). El bell ens agrada, i per això és subjectiu («sobre gustos no hi ha res escrit»), però al mateix temps, la seva percepció va acompanyada del judici que ha d'agradar a tots, o que hi ha gustos equivocats («hi ha gustos que mereixen pals») i en això és objectiu o objectivable (veg. text 1 i text 2).

Que el gust sigui universalitzable fa possible no només l'exercici del judici estètic, el gust, sinó també el judici crític del gust, l'ofici del judici estètic, la crítica estètica. A la comunicabilitat s'afegeix l'expressió del bell en obres d'art sotmeses a una forma estètica, i el conjunt pot ja analitzar-se en conceptes, com un contingut objectiu. La crítica pot, a més, transformar-se, si s'utilitza amb sentit comú, de forma reflexiva i responsable, en criteris del gust; l'adhesió a ells constitueix el «bon gust».