Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Tomisme»

De Wikisofia

m (bot: -per expressar +per a expressar)
m (bot: - llatí]] -condemnacions de tesis averroistes en 1270 per Esteban Tempier a instàncies del papa Joan XXI, i unes altres-, + llatí]] –condemnacions de tesis averroistes en 1270 per Esteban Tempier a instàncies del papa Joan XXI, i altres–,)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
 
[[File:Tomasaquino2.jpg|thumb|Tomàs d'Aquino]]
 
[[File:Tomasaquino2.jpg|thumb|Tomàs d'Aquino]]
En sentit ampli, conjunt d'afirmacions filosòfic-teològiques que es configuren entorn dels punts fonamentals de les doctrines de [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]]. En sentit estricte, les teories mateixes d'aquest autor quan es distingeixen tradicionalment de les d'uns altres [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] importants, com l'[[escotisme|escotisme]], originat en [[Autor:Duns Escot, Joan|Joan Duns Escot]], l'[[occamisme|occamisme]], en [[Autor:Occam, Guillem d'|Guillem d'Occam]], o el suarisme, en [[Autor:Suárez, Francisco|Francisco Suárez]]. Després d'una primera època en què les doctrines de Tomàs d'Aquino es barrejaven amb les de l'[[averroisme|averroisme llatí]] -condemnacions de tesis averroistes en 1270 per Esteban Tempier a instàncies del papa Joan XXI, i unes altres-, el tomisme va ser acceptat de forma creixent sobretot a partir de la canonització de sant Tomàs d'Aquino en 1323, per Joan XXII. (Dante ho col·loca, en la seva ''Divina Comèdia'', en la primera fila dels teòlegs, encara que al costat d'ell situa també a [[Autor:Siger de Brabant|Siger de Brabant]]).
+
En sentit ampli, conjunt d'afirmacions filosòfic-teològiques que es configuren entorn dels punts fonamentals de les doctrines de [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]]. En sentit estricte, les teories mateixes d'aquest autor quan es distingeixen tradicionalment de les d'uns altres [[escolàstica, escolasticisme|escolàstics]] importants, com l'[[escotisme|escotisme]], originat en [[Autor:Duns Escot, Joan|Joan Duns Escot]], l'[[occamisme|occamisme]], en [[Autor:Occam, Guillem d'|Guillem d'Occam]], o el suarisme, en [[Autor:Suárez, Francisco|Francisco Suárez]]. Després d'una primera època en què les doctrines de Tomàs d'Aquino es barrejaven amb les de l'[[averroisme|averroisme llatí]] –condemnacions de tesis averroistes en 1270 per Esteban Tempier a instàncies del papa Joan XXI, i altres–, el tomisme va ser acceptat de forma creixent sobretot a partir de la canonització de sant Tomàs d'Aquino en 1323, per Joan XXII. (Dante ho col·loca, en la seva ''Divina Comèdia'', en la primera fila dels teòlegs, encara que al costat d'ell situa també a [[Autor:Siger de Brabant|Siger de Brabant]]).
  
 
En el s. XVI apareixen els grans comentaristes del sistema tomista: destaquen, a part de Tomàs de Vío (el cardenal [[Autor:Gaietà, cardenal|Gaietà]]), els espanyols [[Autor:Vitoria, Francisco de|Francisco de Vitoria]], Domingo de Soto, Melchor Cano i Domingo Báñez. En els s. XVIII i XIX sorgeix el [[neotomisme|neotomisme]], filosofia teològica que el papa Lleó XIII, en l'encíclica ''Aeterni Patris'', de 1879, considera com la filosofia adequada per a expressar la fe catòlica. En aquesta mateixa encíclica el papa proclama que la filosofia ha de ser conreada «ad mentem sancti Thomae», seguint a sant Tomàs; a partir d'aquest moment, el tomisme és considerat la doctrina oficial de les escoles catòliques: la que s'ensenyava, o ensenya, en els seminaris, col·legis eclesiàstics i universitats catòliques, i Tomàs d'Aquino, el «doctor comú».
 
En el s. XVI apareixen els grans comentaristes del sistema tomista: destaquen, a part de Tomàs de Vío (el cardenal [[Autor:Gaietà, cardenal|Gaietà]]), els espanyols [[Autor:Vitoria, Francisco de|Francisco de Vitoria]], Domingo de Soto, Melchor Cano i Domingo Báñez. En els s. XVIII i XIX sorgeix el [[neotomisme|neotomisme]], filosofia teològica que el papa Lleó XIII, en l'encíclica ''Aeterni Patris'', de 1879, considera com la filosofia adequada per a expressar la fe catòlica. En aquesta mateixa encíclica el papa proclama que la filosofia ha de ser conreada «ad mentem sancti Thomae», seguint a sant Tomàs; a partir d'aquest moment, el tomisme és considerat la doctrina oficial de les escoles catòliques: la que s'ensenyava, o ensenya, en els seminaris, col·legis eclesiàstics i universitats catòliques, i Tomàs d'Aquino, el «doctor comú».

Revisió del 19:50, 16 set 2017

Tomàs d'Aquino

En sentit ampli, conjunt d'afirmacions filosòfic-teològiques que es configuren entorn dels punts fonamentals de les doctrines de Tomàs d'Aquino. En sentit estricte, les teories mateixes d'aquest autor quan es distingeixen tradicionalment de les d'uns altres escolàstics importants, com l'escotisme, originat en Joan Duns Escot, l'occamisme, en Guillem d'Occam, o el suarisme, en Francisco Suárez. Després d'una primera època en què les doctrines de Tomàs d'Aquino es barrejaven amb les de l'averroisme llatí –condemnacions de tesis averroistes en 1270 per Esteban Tempier a instàncies del papa Joan XXI, i altres–, el tomisme va ser acceptat de forma creixent sobretot a partir de la canonització de sant Tomàs d'Aquino en 1323, per Joan XXII. (Dante ho col·loca, en la seva Divina Comèdia, en la primera fila dels teòlegs, encara que al costat d'ell situa també a Siger de Brabant).

En el s. XVI apareixen els grans comentaristes del sistema tomista: destaquen, a part de Tomàs de Vío (el cardenal Gaietà), els espanyols Francisco de Vitoria, Domingo de Soto, Melchor Cano i Domingo Báñez. En els s. XVIII i XIX sorgeix el neotomisme, filosofia teològica que el papa Lleó XIII, en l'encíclica Aeterni Patris, de 1879, considera com la filosofia adequada per a expressar la fe catòlica. En aquesta mateixa encíclica el papa proclama que la filosofia ha de ser conreada «ad mentem sancti Thomae», seguint a sant Tomàs; a partir d'aquest moment, el tomisme és considerat la doctrina oficial de les escoles catòliques: la que s'ensenyava, o ensenya, en els seminaris, col·legis eclesiàstics i universitats catòliques, i Tomàs d'Aquino, el «doctor comú».