Sentit

(del llatí sensus, de sentire, percebre pels sentits o per la intel·ligència)

Té sentit el que és capaç de ser percebut pels sentits o per la ment; pròpiament el que pot ser comprès. La ciència en general no és altra cosa que una comprensió o interpretació (de les regularitats dels fenòmens) del món; i el llenguatge –«món» dels signes– no és sinó un sistema de signes, dels quals s'estudia el seu significat. La clàssica «pregunta pel sentit» es dirigeix, no cap als fenòmens del món ni cap als signes del llenguatge, sinó pròpiament a coses, conjunts de coses o processos poc susceptibles de ser tractats científicament, com, per exemple, el món en el seu conjunt, l'home, la vida, la història, la mort, etc. Per a aquests casos, es percep sentit si cadascuna d'aquestes coses pot ser inscrita en una sèrie ordenada de causalitats (que expliquen la seva raó de ser), o de finalitats (que expliquen la seva relació a un fi); si hi ha, per tot això, resposta a les preguntes per què?, o per a què?

De tota manera, rigorosament parlant solament tenen sentit les accions humanes, és a dir, aquells actes realitzats per un agent (individu, grup o agent impersonal) lliurement i voluntària. Aquesta acció depèn fonamentalment de les creences, coneixements o sabers de l'agent, i de les finalitats o propòsits que persegueix, i el sentit d'aquesta acció consisteix a poder conèixer aquestes finalitats. Les accions humanes són classes d'esdeveniments, com ho són els successos (la caigut d'un llamp, per exemple) o els processos naturals (la pujada de la marea, per exemple), però solament les accions humanes tenen sentit, mentre que els esdeveniments naturals no en tenen. Per això, els actes humans es poden comprendre (i, a vegades, explicar), mentre que els esdeveniments físics solament es poden explicar.

La pregunta pel sentit d'algunes d'aquestes coses pot constituir un problema filosòfic.

Veg. logomàquia