Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Pneuma»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "Paracelso" a "Paracels")
m (bot: - per traduir la + per a traduir la)
 
(Hi ha 9 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del grec [[Grec::πνεῦμα]], ''pneuma'', buf)</small>
 
<small>(del grec [[Grec::πνεῦμα]], ''pneuma'', buf)</small>
  
Terme que ha entrat a formar part de la terminologia filosòfica i teològica especialment a partir dels [[estoïcisme|estoics]], per els qui designa un principi actiu immanent al món que penetra en la [[matèria|matèria]]  
+
Terme que ha entrat a formar part de la terminologia filosòfica i teològica especialment a partir dels [[estoïcisme|estoics]], per als quals designa un principi actiu immanent al món que penetra en la [[matèria|matèria]]  
 
([[Grec::ὕλη]], ''hylé'') i actua sobre ella dotant-la de moviment. En aquest sentit es va traduir pel terme llatí ''spiritus,'' que ha originat el castellà [[esperit|esperit]].
 
([[Grec::ὕλη]], ''hylé'') i actua sobre ella dotant-la de moviment. En aquest sentit es va traduir pel terme llatí ''spiritus,'' que ha originat el castellà [[esperit|esperit]].
  
Des dels estoics la parella matèria-esperit apareix desgajada i separada, doncs són els primers que els conceben com a elements [[ontologia|òntics]] plenament diferenciats. No obstant això, per a ells, tant el [[Grec::πνεῠμα]] (''pneuma'') com la [[Grec::ὕλη]] (''hylé, ''matèria) són concebuts com [[cos|cossos]], de manera que el ''pneuma'' és corporal, encara que no sigui material. Aquesta concepció es basa en el [[pansomatisme|pansomatisme]], que defensa que tots els ens són cossos, encara que ha de distingir-se entre cos i matèria, termes que van acabar identificant-se durant el segle XVII, especialment, a partir de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]]. En qualsevol cas, la noció de matèria dels estoics tampoc és idèntica a la sustentada per [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], per qui la ''hylé ''([[Grec::ὕλη]])  és qualificació. Per a [[Autor:Zenó de Cítion|Zenó de Cítion]] i la tradició estoica, la ''hylé'' és merament l'inerta etern i neutre, vivificada i animada pel ''pneuma''. Aquest és lleuger i mòbil, mentre que la matèria és pesada i inerta, però el ''pneuma'' penetra i es barreja totalment amb la matèria. Els estoics també ho conceben com a foc ([[Grec::πῠρ]]) i com [[logos|''logos'']]  ([[Grec::λόγος]])  que dóna les raons seminals o [[logos spermatikos |''logos spermatikos'']]. També l' [[ànima|ànima]] ([[Grec::ψυχἠ]], ''psykhé'') humana és ''pneuma,'' en tant que participa del ''pneuma'' universal o [[ànima del món|ànima del món]] ([[Grec::μεγάληψυχὶἠ]], ''megále psykhé''). L'ànima humana en el seu conjunt està regida pel ''logos'' que, en la mesura en què participa del ''logos'' general o ''pneuma,'' pot sobreviure després de la mort, encara que no es tracta d'una immortalitat individual. D'altra banda, en un món etern, totes les raons seminals es recombinan de nou en un procés cíclic després de la conflagració universal o [[ecpírosi|ἐϰπύροσις]] (''ecpírosi''), en una espècie de [[gran any|etern tornada]].
+
Des dels estoics la parella matèria-esperit apareix desgajada i separada, perquè són els primers que els conceben com a elements [[ontologia|òntics]] plenament diferenciats. No obstant això, per a ells, tant el [[Grec::πνεῠμα]] (''pneuma'') com la [[Grec::ὕλη]] (''hylé, ''matèria) són concebuts com [[cos|cossos]], de manera que el ''pneuma'' és corporal, encara que no sigui material. Aquesta concepció es basa en el [[pansomatisme|pansomatisme]], que defensa que tots els ens són cossos, encara que ha de distingir-se entre cos i matèria, termes que van acabar identificant-se durant el segle XVII, especialment, a partir de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]]. En qualsevol cas, la noció de matèria dels estoics tampoc és idèntica a la sustentada per [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], per a qui la ''hylé ''([[Grec::ὕλη]])  és qualificació. Per a [[Autor:Zenó de Cítion|Zenó de Cítion]] i la tradició estoica, la ''hylé'' és merament l'inert etern i neutre, vivificada i animada pel ''pneuma''. Aquest és lleuger i mòbil, mentre que la matèria és pesada i inerta, però el ''pneuma'' penetra i es barreja totalment amb la matèria. Els estoics també ho conceben com a foc ([[Grec::πῠρ]]) i com [[logos|''logos'']]  ([[Grec::λόγος]])  que dóna les raons seminals o [[logos spermatikos |''logos spermatikos'']]. També l'[[ànima|ànima]] ([[Grec::ψυχἠ]], ''psykhé'') humana és ''pneuma,'' en tant que participa del ''pneuma'' universal o [[ànima del món|ànima del món]] ([[Grec::μεγάληψυχὶἠ]], ''megále psykhé''). L'ànima humana en el seu conjunt està regida pel ''logos'' que, en la mesura en què participa del ''logos'' general o ''pneuma,'' pot sobreviure després de la mort, encara que no es tracta d'una immortalitat individual. D'altra banda, en un món etern, totes les raons seminals es recombinen de nou en un procés cíclic després de la conflagració universal o [[ecpírosi|ἐϰπύροσις]] (''ecpírosi''), en una espècie d'[[gran any|etern retorn]].
  
En la primitiva [[teologia|teologia]] cristiana, especialment entre els pares grecs, el terme ''pneuma'' designava l'Esperit Sant. En la concepció trinitaria es defensa que Déu és una única [[ousía|''ousía'']] ([[Grec::οὺσία]]) amb tres [[hipòstasi|''hipòstasi'']] ([[Grec::ὑπόστασις]]) diferents: la primera és el Pare, la segona o ''Logos'' ([[Grec::Λόγος]]) és el Fill, mentre que la tercera és el ''pneuma'' ([[Grec::πνεῠμα]]) o Esperit Sant que és el buf diví. Aquest mateix terme també es va utilitzar per traduir la paraula hebrea ''rûach''.
+
En la primitiva [[teologia|teologia]] cristiana, especialment entre els pares grecs, el terme ''pneuma'' designava l'Esperit Sant. En la concepció trinitaria es defensa que Déu és una única [[ousía|''ousía'']] ([[Grec::οὺσία]]) amb tres [[hipòstasi|''hipòstasis'']] ([[Grec::ὑπόστασις]]) diferents: la primera és el Pare, la segona o ''Logos'' ([[Grec::Λόγος]]) és el Fill, mentre que la tercera és el ''pneuma'' ([[Grec::πνεῠμα]]) o Esperit Sant que és el buf diví. Aquest mateix terme també es va utilitzar per a traduir la paraula hebrea ''rûach''.
  
Durant el Renaixement els defensors de les concepcions màgiques i ocultistes, com Agripa, [[Autor:Paracels|Paracels]] o [[Autor:Giordano Bruno|Giordano Bruno]], van seguir emprant aquest terme per designar el mitjà o instrument pel qual la divinitat exerceix la seva acció sobre el món.
+
Durant el Renaixement els defensors de les concepcions màgiques i ocultistes, com Agripa, [[Autor:Paracels|Paracels]] o [[Autor:Giordano Bruno|Giordano Bruno]], van seguir emprant aquest terme per a designar el mitjà o instrument pel qual la divinitat exerceix la seva acció sobre el món.
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta

Revisió de 10:20, 13 oct 2017

(del grec πνεῦμα, pneuma, buf)

Terme que ha entrat a formar part de la terminologia filosòfica i teològica especialment a partir dels estoics, per als quals designa un principi actiu immanent al món que penetra en la matèria (ὕλη, hylé) i actua sobre ella dotant-la de moviment. En aquest sentit es va traduir pel terme llatí spiritus, que ha originat el castellà esperit.

Des dels estoics la parella matèria-esperit apareix desgajada i separada, perquè són els primers que els conceben com a elements òntics plenament diferenciats. No obstant això, per a ells, tant el πνεῠμα (pneuma) com la ὕλη (hylé, matèria) són concebuts com cossos, de manera que el pneuma és corporal, encara que no sigui material. Aquesta concepció es basa en el pansomatisme, que defensa que tots els ens són cossos, encara que ha de distingir-se entre cos i matèria, termes que van acabar identificant-se durant el segle XVII, especialment, a partir de Descartes. En qualsevol cas, la noció de matèria dels estoics tampoc és idèntica a la sustentada per Aristòtil, per a qui la hylé (ὕλη) és qualificació. Per a Zenó de Cítion i la tradició estoica, la hylé és merament l'inert etern i neutre, vivificada i animada pel pneuma. Aquest és lleuger i mòbil, mentre que la matèria és pesada i inerta, però el pneuma penetra i es barreja totalment amb la matèria. Els estoics també ho conceben com a foc (πῠρ) i com logos (λόγος) que dóna les raons seminals o logos spermatikos. També l'ànima (ψυχἠ, psykhé) humana és pneuma, en tant que participa del pneuma universal o ànima del món (μεγάληψυχὶἠ, megále psykhé). L'ànima humana en el seu conjunt està regida pel logos que, en la mesura en què participa del logos general o pneuma, pot sobreviure després de la mort, encara que no es tracta d'una immortalitat individual. D'altra banda, en un món etern, totes les raons seminals es recombinen de nou en un procés cíclic després de la conflagració universal o ἐϰπύροσις (ecpírosi), en una espècie d'etern retorn.

En la primitiva teologia cristiana, especialment entre els pares grecs, el terme pneuma designava l'Esperit Sant. En la concepció trinitaria es defensa que Déu és una única ousía (οὺσία) amb tres hipòstasis (ὑπόστασις) diferents: la primera és el Pare, la segona o Logos (Λόγος) és el Fill, mentre que la tercera és el pneuma (πνεῠμα) o Esperit Sant que és el buf diví. Aquest mateix terme també es va utilitzar per a traduir la paraula hebrea rûach.

Durant el Renaixement els defensors de les concepcions màgiques i ocultistes, com Agripa, Paracels o Giordano Bruno, van seguir emprant aquest terme per a designar el mitjà o instrument pel qual la divinitat exerceix la seva acció sobre el món.