Perspectivisme

 Si la perspectiva és la construcció d'una imatge en funció del punt de vista de l'observador, el perspectivisme, com a concepció filosòfica, suposa que tota representació és depenent del subjecte que la constitueix. En la història de la filosofia aquest terme s'associa generalment a Nietzsche i, especialment, a Ortega i Gasset.

En cert sentit la monadologia de Leibniz és un perspectivisme (cada mònada és una perspectiva de l'univers), per això Ortega cita aquest text de Leibniz: «una mateixa ciutat mirada des de diferents costats sembla completament diferent i es multiplica perspectivament [...] hi ha diferents universos que, no obstant això, són perspectives diferents d'un solament, segons els punts de vista de cada mònada». La realitat, doncs, s'ofereix en perspectives individuals: «on està la meva pupil·la no està una altra» (veure text ). L'ésser del món no està donat una vegada per sempre, sinó que sempre és una perspectiva (veure text ) que apareix així com una condició epistemològica per captar l'autèntica realitat. Aquest perspectivisme permet a Ortega superar tant l'escepticisme com el racionalisme. A més, la perspectiva no apareix des d'un punt de vista abstracte, ja que el jo no és alguna cosa donada, sinó una unitat dramàtica de jo i món, és a dir, del Jo i la seva circumstància: «jo sóc jo i la meva circumstància», i «viure és no tenir més remei que raonar davant la inexorable circumstància». La circumstància i la perspectiva s'articulen permetent l'accés a la veritat, i el punt d'aquesta articulació ho proporciona la història. Per això, el perspectivisme orteguià condueix, des d'una raó vital (raciovitalisme) fins a una raó històrica, ja que la circumstància és sempre circumstància històrica concreta, i la perspectiva és la d'un jo que parteix d'aquesta circumstància.

També Nietzsche defensa una posició perspectivista que concep com a articulació entre coneixement i necessitats vitals. Aquesta tesi es funda en una concepció del ser entès com esdevenir (en el qual no existeixen veritats absolutes, doncs tota veritat és interpretació), i del coneixement entès des del punt de vista de la seva unió amb les necessitats vitals. Altres autors que han defensat tesis perspectivistes són, entre altres, M. Merleau-Ponty i Samuel Alexander.