Accions

Recurs

Ortega: raciovitalisme i perspectivisme

De Wikisofia

La història de la ciència del coneixement ens mostra que la lògica, oscil·lant entre l'escepticisme i el dogmatisme, ha solgut partir sempre d'aquesta errònia creença: el punt de vista de l'individu és fals. D'aquí emanaven les dues opinions contraposades: és així que no hi ha més punt de vista que l'individual, després no existeix la veritat escepticisme; és així que la veritat existeix, després ha de prendre's un punt de vista sobreindividual -racionalisme.

L'Espectador intentarà separar-se igualment d'ambdues solucions, perquè discrepa de l'opinió on s'engendren. El punt de vista individual em sembla l'únic punt de vista des del qual pot mirar-se el món en la seva veritat. Una altra cosa és un artifici.

Leibniz diu: «Comme uneix même ville regardée de différents côtés paraît toute autre et est comme multipliée perspectivement, il arrive de même, que parell la multitude infinie des substances simples –és a dir, de consciències–, il i a comme autant de différents univers, qui ne sont pourtant que els perspectives d'un seul selon els différents points de vue de chaque Monade».

La realitat, precisament per a ser-ho i trobar-se fora de les nostres ments individuals, només pot arribar a aquestes multiplicant-se en mil cares o feixos.

Des d'aquest Escorial, rigoroso imperi de la pedra i la geometria, on he assentat la meva ànima, veig en primer terme el corb braç ciclópeo que estén cap a Madrid la serra del Guadarrama. L'home de Segòvia, des de la seva terra vermella, albira el vessant oposat. Tindria sentit que disputéssim els dos sobre quin d'ambdues visions és la veritable? Totes dues ho són certament pel fet de ser diferents. Si la serra materna fos una ficció o una abstracció, o una al·lucinació, podrien coincidir la pupil·la de l'espectador segoviano i la meva. Però la realitat no pot ser mirada sinó des del punt de vista que cadascú ocupa, fatalment, en l'univers. Aquella i aquest són correlatius, i com no es pot inventar la realitat, tampoc pot fingir-se el punt de vista.

La veritat, el real, l'univers, la vida com vulgueu anomenar-ho-, es falleix en facetes innombrables, en vessants sense conte, cadascuna de les quals dóna cap a un individu. Si aquest ha sabut ser fidel al seu punt de vista, si ha resistit a l'eterna seducció de canviar la seva retina per una altra imaginària, el que veu serà un aspecte real del món.

I viceversa: cada home té una missió de veritat. On està la meva pupil·la no està una altra: el que de la realitat veu la meva pupil·la no ho veu una altra. Som insubstituïbles, som necessaris. «Només entre tots els homes arriba a ser viscut l'Humà» -diu Goethe. Dins de la humanitat cada raça, dins de cada raça cada individu, és un òrgan de percepció diferent de tots els altres i com un tentacle que arriba a trossos d'univers per als altres inassequibles.

La realitat, doncs, s'ofereix en perspectives individuals. El que per a un està en últim pla, per a un altre està en primer terme. El paisatge ordena les seves grandàries i les seves distàncies d'acord amb la nostra retina, i el nostre cor reparteix els accents. La perspectiva visual i la intel·lectual es compliquen amb la perspectiva de la valoració. En comptes de disputar, integrem les nostres visions en generosa col·laboració espiritual, i com les riberes independents es conjuminen en la gruixuda vena del riu, componguem el torrent del real.

Verdad y perspectiva, en «Obras completas», vol. II, Revista de Occidente, Madrid 1966-69, p. 18-19.

Original en castellà

La historia de la ciencia del conocimiento nos muestra que la lógica, oscilando entre el escepticismo y el dogmatismo, ha solido partir siempre de esta errónea creencia: el punto de vista del individuo es falso. De aquí emanaban las dos opiniones contrapuestas: es así que no hay más punto de vista que el individual, luego no existe la verdad escepticismo; es así que la verdad existe, luego ha de tomarse un punto de vista sobreindividual -racionalismo.

El Espectador intentará separarse igualmente de ambas soluciones, porque discrepa de la opinión donde se engendran. El punto de vista individual me parece el único punto de vista desde el cual puede mirarse el mundo en su verdad. Otra cosa es un artificio.

Leibniz dice: «Comme une même ville regardée de différents côtés paraît toute autre et est comme multipliée perspectivement, il arrive de même, que par la multitude infinie des substances simples –es decir, de conciencias–, il y a comme autant de différents univers, qui ne sont pourtant que les perspectives d'un seul selon les différents points de vue de chaque Monade».

La realidad, precisamente por serlo y hallarse fuera de nuestras mentes individuales, sólo puede llegar a éstas multiplicándose en mil caras o haces.

Desde este Escorial, rigoroso imperio de la piedra y la geometría, donde he asentado mi alma, veo en primer término el curvo brazo ciclópeo que extiende hacia Madrid la sierra del Guadarrama. El hombre de Segovia, desde su tierra roja, divisa la vertiente opuesta. ¿Tendría sentido que disputásemos los dos sobre cuál de ambas visiones es la verdadera? Ambas lo son ciertamente por ser distintas. Si la sierra materna fuera una ficción o una abstracción, o una alucinación, podrían coincidir la pupila del espectador segoviano y la mía. Pero la realidad no puede ser mirada sino desde el punto de vista que cada cual ocupa, fatalmente, en el universo. Aquélla y éste son correlativos, y como no se puede inventar la realidad, tampoco puede fingirse el punto de vista.

La verdad, lo real, el universo, la vida como queráis llamarlo-, se quiebra en facetas innumerables, en vertientes sin cuento, cada una de las cuales da hacia un individuo. Si éste ha sabido ser fiel a su punto de vista, si ha resistido a la eterna seducción de cambiar su retina por otra imaginaria, lo que ve será un aspecto real del mundo.

Y viceversa: cada hombre tiene una misión de verdad. Donde está mi pupila no está otra: lo que de la realidad ve mi pupila no lo ve otra. Somos insustituibles, somos necesarios. «Sólo entre todos los hombres llega a ser vivido lo Humano» -dice Goethe. Dentro de la humanidad cada raza, dentro de cada raza cada individuo, es un órgano de percepción distinto de todos los demás y como un tentáculo que llega a trozos de universo para los otros inasequibles.

La realidad, pues, se ofrece en perspectivas individuales. Lo que para uno está en último plano, se halla para otro en primer término. El paisaje ordena sus tamaños y sus distancias de acuerdo con nuestra retina, y nuestro corazón reparte los acentos. La perspectiva visual y la intelectual se complican con la perspectiva de la valoración. En vez de disputar, integramos nuestras visiones en generosa colaboración espiritual, y como las riberas independientes se aunan en la gruesa vena del río, compongamos el torrente de lo real.