Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «No jo»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "noúmenon" a "noümen")
m (bot: - text]]). Veure altre, + text). Vegeu [[altre,)
 
(15 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
 
[[File:fichte3.gif|thumb|Johann Gottlieb Fichte]]
 
[[File:fichte3.gif|thumb|Johann Gottlieb Fichte]]
Aquesta expressió ha adquirit el seu significat filosòfic especialment a partir de l'idealisme subjectiu de [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]], per qui designa l'[[alteridad|alteridad]], és a dir, tota entitat exterior que, en tant que exterior, s'oposa al [[jo|jo]]. Fichte va sostenir que el jo, que és primari o originari, està [[dialèctica|dialècticament]] oposat al seu contrari, que va designar com el'' no jo''. D'aquesta manera, ja que segons Fichte tot objecte és objecte en la mesura en què s'oposa a un subjecte (entès com [[jo transcendental|jo transcendental]] i com [[autoconsciència|autoconsciència]]), i aquest objecte està posat per aquest jo, va voler superar la tesi kantiana de l'existència de coses en-si o [[noümen|nóumenos]] independents del jo. Més tard, Fichte va substituir l'oposició entre jo i no-jo per l'oposició entre saber i ser.
+
Aquesta expressió ha adquirit el seu significat filosòfic especialment a partir de l'idealisme subjectiu de [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]], per a qui designa l'[[alteritat|alteritat]], és a dir, tota entitat exterior que, en tant que exterior, s'oposa al [[jo|jo]]. Fichte va sostenir que el jo, que és primari o originari, està [[dialèctica|dialècticament]] oposat al seu contrari, que va designar com el'' no jo''. D'aquesta manera, ja que segons Fichte tot objecte és objecte en la mesura en què s'oposa a un subjecte (entès com [[jo transcendental|jo transcendental]] i com [[autoconsciència|autoconsciència]]), i aquest objecte està posat per aquest jo, va voler superar la tesi kantiana de l'existència de coses en-si o [[noümen|noúmens]] independents del jo. Més tard, Fichte va substituir l'oposició entre jo i no-jo per l'oposició entre saber i ser.
  
Altres autors ([[Autor:Hamilton, William|W. Hamilton]], per exemple) han assenyalat també de manera precisa aquesta relació entre el jo i el no-jo, i l'han considerat un aspecte central de la seva filosofia. Però, a més d'aquells que han tematizado especialment la relació entre el jo i el no-jo, aquesta relació apareix en la majoria dels autors, encara que d'una manera més general, adoptant la forma de la relació del jo obert a l`[[un altre, el|''altre'']]. Així, per a [[Autor:Aquino, Tomàs de (sant)|Tomàs d'Aquino]], el jo està essencialment en les coses del món, però també en [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] el jo finit es remet necessàriament a l'infinit. Per a [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], el jo empíric precisa de l'extern per ser conegut i, per a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], el jo, sense un tu, seria la mera expressió abstracta de la identitat immediata amb si mateix ([[Recurs:cita de Hegel sobre el jo i el nosaltres|veure cita]]). També [[Autor:Marx, Karl|Marx]] assenyala la necessitat d'entendre la individualitat a partir de la relació amb els altres, i critica les ficcions romàntic-idealistes d'un jo pur, o d'un subjecte aïllat. [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]] caracteritza al jo fonamentalment a partir de la [[intencionalitat|intencionalitat]] i de l'orientació cap a objectes, i [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]] caracteritza l'existència humana com un estar en el [[món|món]]. [[Autor:Ortega i Gasset, José|Ortega]] afirma que el jo és el jo i la seva ''circumstància,'' i [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] situa la relació, expressada per la ''mirada'', entre el jo i el no-jo («un jo que no sóc jo») en el centre de la seva filosofia ([[Recurs:Sartre: la mirada (el jo i l'altre).|veure text]] ).
+
Altres autors ([[Autor:Hamilton, William|W. Hamilton]], per exemple) han assenyalat també de manera precisa aquesta relació entre el jo i el no-jo, i l'han considerat un aspecte central de la seva filosofia. Però, a més d'aquells que han tematitzat especialment la relació entre el jo i el no-jo, aquesta relació apareix en la majoria dels autors, encara que d'una manera més general, adoptant la forma de la relació del jo obert a l'[[altre, l'|''altre'']]. Així, per a [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], el jo està essencialment en les coses del món, però també en [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] el jo finit es remet necessàriament a l'infinit. Per a [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], el jo empíric requereix l'extern per a ser conegut i, per a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], el jo, sense un tu, seria la mera expressió abstracta de la identitat immediata amb si mateix ([[Recurs:cita de Hegel sobre el jo i el nosaltres|vegeu la citació]]). També [[Autor:Marx, Karl|Marx]] assenyala la necessitat d'entendre la individualitat a partir de la relació amb els altres, i critica les ficcions romàntic-idealistes d'un jo pur, o d'un subjecte aïllat. [[Autor:Husserl, Edmund|Husserl]] caracteritza al jo fonamentalment a partir de la [[intencionalitat|intencionalitat]] i de l'orientació cap a objectes, i [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]] caracteritza l'existència humana com un estar en el [[món|món]]. [[Autor:Ortega y Gasset, José|Ortega]] afirma que el jo és el jo i la seva ''circumstància,'' i [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]] situa la relació, expressada per la ''mirada'', entre el jo i el no-jo («un jo que no sóc jo») en el centre de la seva filosofia ([[Recurs:Sartre: la mirada (el jo i l'altre).|veg. text]]).
  
  
Veure [[un altre, el|Altre]], [[alteridad|alteridad]], [[jo|jo]], [[jo transcendental|jo transcendental]], [[la mismidad |el mateix i l'altre]].
+
Vegeu [[altre, l'|Altre]], [[alteritat|alteritat]], [[jo|jo]], [[jo transcendental|jo transcendental]], [[la identitat de si mateix |el mateix i l'altre]].
  
  

Revisió de 22:47, 17 maig 2018

Johann Gottlieb Fichte

Aquesta expressió ha adquirit el seu significat filosòfic especialment a partir de l'idealisme subjectiu de Fichte, per a qui designa l'alteritat, és a dir, tota entitat exterior que, en tant que exterior, s'oposa al jo. Fichte va sostenir que el jo, que és primari o originari, està dialècticament oposat al seu contrari, que va designar com el no jo. D'aquesta manera, ja que segons Fichte tot objecte és objecte en la mesura en què s'oposa a un subjecte (entès com jo transcendental i com autoconsciència), i aquest objecte està posat per aquest jo, va voler superar la tesi kantiana de l'existència de coses en-si o noúmens independents del jo. Més tard, Fichte va substituir l'oposició entre jo i no-jo per l'oposició entre saber i ser.

Altres autors (W. Hamilton, per exemple) han assenyalat també de manera precisa aquesta relació entre el jo i el no-jo, i l'han considerat un aspecte central de la seva filosofia. Però, a més d'aquells que han tematitzat especialment la relació entre el jo i el no-jo, aquesta relació apareix en la majoria dels autors, encara que d'una manera més general, adoptant la forma de la relació del jo obert a l'altre. Així, per a Tomàs d'Aquino, el jo està essencialment en les coses del món, però també en Descartes el jo finit es remet necessàriament a l'infinit. Per a Kant, el jo empíric requereix l'extern per a ser conegut i, per a Hegel, el jo, sense un tu, seria la mera expressió abstracta de la identitat immediata amb si mateix (vegeu la citació). També Marx assenyala la necessitat d'entendre la individualitat a partir de la relació amb els altres, i critica les ficcions romàntic-idealistes d'un jo pur, o d'un subjecte aïllat. Husserl caracteritza al jo fonamentalment a partir de la intencionalitat i de l'orientació cap a objectes, i Heidegger caracteritza l'existència humana com un estar en el món. Ortega afirma que el jo és el jo i la seva circumstància, i Sartre situa la relació, expressada per la mirada, entre el jo i el no-jo («un jo que no sóc jo») en el centre de la seva filosofia (veg. text).


Vegeu Altre, alteritat, jo, jo transcendental, el mateix i l'altre.