Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Natura naturans, natura naturata»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "[[substancia|" a "[[substància|")
m (Text de reemplaçament - "Spinoza, Baruch de" a "Spinoza, Baruch d'")
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
Expressió llatina que té la seva arrel en textos [[neoplatonisme|neoplatònics]] de [[Autor:Procle|Procle]], però que a partir d'[[Autor:Averrois (Ibn Rushd)|Averrois]] serà generalment usada per l' [[escolàstica, escolasticisme|escolàstica]] del segle XIII i finalment serà més coneguda per l'ús que li va donar [[Autor:Spinoza, Baruch de|Spinoza]], encara que també és una concepció central en la filosofia d'[[Autor:Escot Eríugena (o Erígena), Joan|Joan Escot Eriugena]]. La ''natura naturans'' s'interpreta com [[Déu|Déu]] creador, mentre que la ''natura naturata'' es refereix en ser creat. Encara que els escolàstics consideren que aquests termes designen realitats externes entre si, a partir de l'ús que fan d'aquests termes alguns místicos i filòsofs renaixentistes, com el [[Autor:Eckhart, Johannes|Mestre Eckhart]], [[Autor:Nicolau de Cusa|Nicolau de Cusa]] o [[Autor:Giordano Bruno|Giordano Bruno]], tendeixen a interpretar-se des d'una concepció [[panteisme|panteísta]]. Així, la ''natura naturans'' seria la força creadora, i la ''natura naturata'' seria entesa com un altre aspecte d'aquesta mateixa força.
+
Expressió llatina que té la seva arrel en textos [[neoplatonisme|neoplatònics]] de [[Autor:Procle|Procle]], però que a partir d'[[Autor:Averrois (Ibn Rushd)|Averrois]] serà generalment usada per l' [[escolàstica, escolasticisme|escolàstica]] del segle XIII i finalment serà més coneguda per l'ús que li va donar [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]], encara que també és una concepció central en la filosofia d'[[Autor:Escot Eríugena (o Erígena), Joan|Joan Escot Eriugena]]. La ''natura naturans'' s'interpreta com [[Déu|Déu]] creador, mentre que la ''natura naturata'' es refereix en ser creat. Encara que els escolàstics consideren que aquests termes designen realitats externes entre si, a partir de l'ús que fan d'aquests termes alguns místicos i filòsofs renaixentistes, com el [[Autor:Eckhart, Johannes|Mestre Eckhart]], [[Autor:Nicolau de Cusa|Nicolau de Cusa]] o [[Autor:Giordano Bruno|Giordano Bruno]], tendeixen a interpretar-se des d'una concepció [[panteisme|panteísta]]. Així, la ''natura naturans'' seria la força creadora, i la ''natura naturata'' seria entesa com un altre aspecte d'aquesta mateixa força.
  
 
[[File:spinoz6.gif|thumb|Spinoza]]
 
[[File:spinoz6.gif|thumb|Spinoza]]
[[Autor:Spinoza, Baruch de|Spinoza]] usa aquestes expressions en un sentit semblant. Per a ell la ''natura naturans'' és la [[substància|substància]] infinita, és a dir, allò que és en si i es concep per si: [[Deus sive natura|''Deus sive natura'']] o principi creador; la ''natura naturata'' és tot el que se segueix de la naturalesa de Déu, és a dir, totes les maneres dels atributs de Déu. D'aquesta manera la ''natura naturata'' es troba en la ''natura naturans''. [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]] va usar aquestes expressions per distingir la filosofia de la naturalesa (''natura naturans'') de les ciències naturals que estudien la ''natura naturata''.
+
[[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] usa aquestes expressions en un sentit semblant. Per a ell la ''natura naturans'' és la [[substància|substància]] infinita, és a dir, allò que és en si i es concep per si: [[Deus sive natura|''Deus sive natura'']] o principi creador; la ''natura naturata'' és tot el que se segueix de la naturalesa de Déu, és a dir, totes les maneres dels atributs de Déu. D'aquesta manera la ''natura naturata'' es troba en la ''natura naturans''. [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]] va usar aquestes expressions per distingir la filosofia de la naturalesa (''natura naturans'') de les ciències naturals que estudien la ''natura naturata''.
  
  

Revisió del 17:10, 26 feb 2015

 Expressió llatina que té la seva arrel en textos neoplatònics de Procle, però que a partir d'Averrois serà generalment usada per l' escolàstica del segle XIII i finalment serà més coneguda per l'ús que li va donar Spinoza, encara que també és una concepció central en la filosofia d'Joan Escot Eriugena. La natura naturans s'interpreta com Déu creador, mentre que la natura naturata es refereix en ser creat. Encara que els escolàstics consideren que aquests termes designen realitats externes entre si, a partir de l'ús que fan d'aquests termes alguns místicos i filòsofs renaixentistes, com el Mestre Eckhart, Nicolau de Cusa o Giordano Bruno, tendeixen a interpretar-se des d'una concepció panteísta. Així, la natura naturans seria la força creadora, i la natura naturata seria entesa com un altre aspecte d'aquesta mateixa força.

Spinoza

Spinoza usa aquestes expressions en un sentit semblant. Per a ell la natura naturans és la substància infinita, és a dir, allò que és en si i es concep per si: Deus sive natura o principi creador; la natura naturata és tot el que se segueix de la naturalesa de Déu, és a dir, totes les maneres dels atributs de Déu. D'aquesta manera la natura naturata es troba en la natura naturans. Schelling va usar aquestes expressions per distingir la filosofia de la naturalesa (natura naturans) de les ciències naturals que estudien la natura naturata.


Veure physis, Deus sive natura.