Accions

Autor

Procle

De Wikisofia

Procle.jpg

Filòsof grec neoplatònic. Va néixer a Bizanci i va estudiar a Alexandria. Posteriorment es va traslladar a Atenes, ciutat en la qual va viure i ensenyo fins a la seva mort. Va formar part de l'anomenada escola atenesa neoplatònica, juntament amb Plutarc d'Atenes i Sirià, filòsofs dels quals va ser deixeble. Va succeir a Domnino com a director d'aquesta escola. En conjunt, l'obra de Procle representa la plena sistematització escolàstica del neoplatonisme, labor en la qual es va proposar sintetitzar en un corpus teòric les tesis de les religions antigues juntament amb la filosofia clàssica grega. Així, encara que és un dels més importants i influents pensadors neoplatònics, la seva obra no es va cenyir només als trets d'aquesta escola, sinó que va incorporar aspectes de l'aristotelisme i de l'estoïcisme. No obstant això, considerava que, realment, només l'obra de Plató era mereixedora d'ocupar el lloc més destacat en la història del pensament, donant especial importància al Timeu i al Parmènides. Aquesta síntesi la va oposar al cristianisme, ja que davant un cristianisme consolidat ja oficialment com a única religió veritable, Procle va reaccionar considerant tal pretensió de veritat absoluta com una concepció dogmàtica oposada a l'autèntica filosofia.

Procle va sistematitzar la doctrina de les tres hipòstasis de Plotí, i per a solucionar el problema de la transcendència de l'Un respecte de les hipòstasis subordinades, va elaborar una subtil distinció entre les nocions d'identitat (la permanència de la causa en si mateixa o moné), diversitat (procés del procedir o proódos del ser) i tornada a l'idèntic (epistrophé). Mitjançant aquests tres moments dialèctics, que van ser vists per Hegel com una prefiguració de la seva concepció dialèctica panlogista, Procle va assumir en el mateix sistema neoplatònic els diversos desenvolupaments de les religions, de la ciència i de la filosofia de l'antiguitat.

La major part de les obres de Procle són comentaris a textos de Plató, destacant els seus comentaris a la República, al Timeu, al Parmènides, a l'Alcibíades primer, i al Cràtil. Va escriure també un tractat de Teologia platònica, però la seva obra més influent va ser els Elements de teologia, sobre la qual en el s. Ix es va efectuar una adaptació resumida escrita en àrab, que va ser traduïda al llatí en el s. XII, i va ser coneguda a Occident com el Liber de causis. Aquesta obra, encara que basada en els textos de Procle, va ser considerada durant molt temps com una obra d'Aristòtil, raó per la qual la influència de Procle es va realitzar de forma indirecta. D'altra banda, també els escrits de l'anomenat Pseudo-Dionís, que tanta influència van exercir durant l'edat mitjana, són una imitació dels de Procle.