Moral de senyors i moral d'esclaus

Friedrich Nietzsche

Com un dels filòsofs de la sospita (juntament amb Marx i amb Freud), Nietzsche desemmascara enganys, il·lusions i mistificaciones en el terreny dels valors i de la noció de consciència. Per a això usa la genealogia (veg. text) que aplicada a l'estudi de les condicions que van determinar l'aparició dels valors «bé» i «dolent», permeten a Nietzsche distingir entre una moral de senyors i una moral d'esclaus; una moral positiva i una moral reactiva, respectivament. Aquesta distinció es fonamenta en la noció de decadència, que Nietzsche aplica al conjunt de la cultura occidental des del moment en què, per obra del socratisme, del platonisme i del cristianisme (al que denomina platonisme popular), s'ha efectuat una tremenda inversió dels valors, ja que han posat la vida, el terrenal, l'esdevenir i l'immanent en funció de la mort, el suprasensible, el ser immutable i etern, i el transcendent. D'aquesta manera, s'ha invertit l'autèntic sentit i s'ha elaborat una filosofia que és una autèntica «calúmnia» (veg. text), contra la qual ha d'establir-se la transvaloració de tots els valors. Aquesta moral invertida, pròpia dels ressentits contra la vida, segons Nietzsche, s'imposa històricament gràcies al judaisme i al seu producte més acabat: el cristianisme, que propicia la confabulació dels febles que imposen la força de la seva majoria.

L'home superior, el «noble», en l'autèntic sentit moral d'aquest terme, és qui riu dels suposats valors del món suprasensible; és el detentador de la moral dels senyors que propugna els valors actius i afirmatius de la vida; és qui defensa la moral que diu sí a la vida. És «qui concep el concepte fonamental 'bé' d'una manera prèvia i espontani, és a dir, el concep a força de si mateix, i només a partir d'ell es forma el concepte 'dolent'» (Genealogia de la moral). En canvi, l'esclau, el feble, l'impotent, és aquell que, ressentit contra la vida, li diu no i en el seu lloc defensa valors reactius: la compassió, la humilitat, la resignació, l'obediència, la renúncia. Aquesta moral del ressentiment és, doncs, una moral invertida, reactiva, contrària a la moral dels senyors que és la moral que no necessita emparar-se en ficcions ni déus per a consolar-se de l'angoixa que produeix la debilitat de no dominar el caràcter tràgic de la vida (veg. text). El sacerdot, pastor d'un ramat d'esclaus, és el prototip d'aquesta falsa moral invertida que proclama que «els miserables són els bons; els pobres, els impotents, els baixos són els únics bons; els que sofreixen, els indigents, els malalts, els deformis són els únics piadosos, els únics beneïts de Déu, únicament per a ells existeix benaurança» (ibíd.) (veg. text). Però en l'època de la mort de Déu, l'home encara es degrada més, i engendra el que Nietzsche anomena el «últim home» (veg. text), producte més acabat del procés nihilista de la decadència de la cultura. Ara bé, el nihilisme sorgit de la mort de Déu permet també la superació de l'home i el sorgiment del superhome (veg. text), que serà qui pròpiament estableixi la moral de senyors després d'efectuar la transvaloració de tots els valors.=== Termes relacionats ===

amor fati

apol·lini - dionisíac

filosofia de la vida

genealogia

mestres de la sospita

moral de senyors i d'esclaus

mort de Déu

Nietzsche

nihilisme

superhome

transvaloració de tots els valors

vitalisme

voluntat de poder

Bibliografia