Holisme

(del grec holos, tot, sencer; d'aquí kathólou, universal, catòlic)

Concepció filosòfic-científica, que apareix primerament en l'àmbit de la biologia, al començament del segle XX, quan el psiquiatre alemany Adolf Meyer-Abich, desenvolupant idees del fisiòleg anglès John Scott Haldane (1860-1936), sosté que la realitat sencera és com un tot orgànic o un holisme orgànic. Posteriorment es denomina així a tot enfocament teòric que tenda a considerar l'objecte d'estudi d'una ciència primàriament com un tot, aplicant-li els principis organicistes que els individus o els elements d'una estructura no tenen un altre sentit que el que els confereix el tot, o l'estructura, i el que «el tot és més que la suma de les parts que es compon».

En filosofia de la ciència és holista l'afirmació que no és possible contrastar hipòtesi científiques aïllades, sinó només conjunts teòrics més amplis (tesis de Duhem-Quine), la qual cosa implica al seu torn el punt de vista que es poden mantenir teories o opinions desconfirmades pels fets puix que és possible introduir canvis parcials en la teoria més global.

Tota manera d'entendre la sociologia que destaqui el sistema social amb preferència a l'individu, el col·lectiu per sobre de l'individual. L'holisme sociològic suposa que els fets socials, i la mateixa societat, són d'una naturalesa totalment original i pròpia, irreductible a la de l'individu, la qual cosa té com a conseqüència que els mètodes de les ciències de la naturalesa no siguin aplicables, per inadequats, a les ciències socials. Juntament amb l'historicisme, és un dels punts de vista que K.R. Popper critica enèrgicament en La misèria de l'historicisme (1957), per considerar-los relacionats amb el totalitarisme i l'utopisme.

(Veure text 1 i text 2).