Història

(del grec ἱστορία, historía, investigació, ciència, de historein, descriure, investigar; en Aristòtil, coneixement de l'individual)

Conjunt de fets esdevinguts en el passat referibles a l'home (significant les res gestes)i també investigació i descripció d'aquests mateixos fets passats (significant la historiam rerum gestarum). El primer sentit al·ludeix a la realitat de l'home que es desenvolupa, com individu social, en el temps; al·ludeix en definitiva, a la historicitat de l'existència humana. El segon remet al coneixement d'aquesta mateixa realitat; a la història del que esdevé; en aquest segon sentit se li dóna també el nom de historiografia (veure text ).

L'objecte d'aquesta ciència són els fets passats de l'home (no de la naturalesa, perquè en aquest cas es tractaria només d'una «història natural», tal com es denominaven en el s. XVIII les investigacions descriptives sobre la naturalesa, i no d'una «història humana»), però no qualsevol classe de fets, sinó aquells precisament que es consideren rellevants social o políticament: les res publicae gestae, no les coses privades; de les primeres, no de la segones, es construeix la història. Li és essencial a aquesta ciència el ser una narració cronològica i objectiva dels esdeveniments, la temporalitat, per tant, dels fets en el seu esdevenir lineal, en el qual és possible establir relacions de causa i efecte, i no de mera successió, procurant al mateix temps una interpretació i explicació dels mateixos.

Enfront d'un positivisme històric, no obstant això, basat en una atenció exclusiva als fets i consistent en una cronologia de fets objectius, en la mesura del possible, i en l'estudi de la causalitat que els regeix, la «Escola dels Anals», que deu el seu origen als «Annales d´histoire économique et sociale», fundats en 1929 per Lucien Febvre (1878-1956) i Marc Bloch (1886-1944), planteja més aviat la necessitat d'atendre a les estructures internes de la societat, com a economia, cultura, grups socials, relacions socials, etc., que constitueixen objectes d'estudi més susceptibles de tractament científic que els simples esdeveniments. De tota manera, àdhuc reclamant-se com a ciència, sobretot per la utilització d'una metodologia rigorosa per a la investigació, la història pertany al tipus de ciències denominades idiográficas per oposició a les nomotètiques, o al conjunt de ciències de l'esperit, en expressió de Dilthey o de les ciències humanes en general. Se li discuteix la possibilitat de recórrer a l'experimentació de les hipòtesis i a la predicció dels esdeveniments, però se li atribueix la capacitat de comprendre les conseqüències de la temporalitat de l'home i àdhuc la de poder captar, d'alguna forma, la «vida» humana. De fet, la interpretació històrica, el mètode històric, és un dels aspectes de la hermenèutica.

El tipus d'explicació científica més usat en les ciències històriques és el propi dels models genètic i funcional o teleològic.

Estudis