Futur

(del llatí futurus, participi de esse, allò que haurà de ser)

Un dels tres moments diferenciats del temps (present, passat i futur), el per arribar, l'avenir. «Avenir», no obstant això, s'aplica a l'àmbit de les coses humanes, raó per la qual significa, comunament, un futur no determinat per lleis causals; per a les coses o objectes hi ha futur, per a l'home hi ha, a més, avenir.

El futur importa a la filosofia des de dues perspectives fonamentals: la més àmplia que relaciona a l'home amb la història, la historicitat, el progrés, el determinisme i la llibertat, i la més concreta de la relació entre la veritat d'un enunciat i els fets futurs. La primera d'elles presenta el futur com el temps del possible per a l'home, que les seves alternatives aquest va determinant lliurement des del present i el passat, cosa en la qual bàsicament consisteix la seva historicitat. La segona perspectiva remet al problema de caràcter lògic, ja plantejat per Aristòtil, de la veritat dels enunciats que es refereixen a fets futurs, que estranyament es relaciona amb el problema del determinisme. Si d'una banda, la veritat d'un enunciat depèn de la seva correspondència amb els fets i en els enunciats de futur no hi ha cap fet present, sembla que caldria concloure que aquests enunciats no estan sotmesos al principi de bivalència: «Hi haurà demà una batalla naval», dit en el moment present d'avui, sembla no ser ni veritable ni fals, però és l'un o l'altre, ja que, així com hi ha enunciats en present i en futur hi ha fets presents i fets futurs i entre aquests i aquells hi ha o no hi ha correspondència. Ara bé, si el que és veritat ara és necessàriament veritable referit a un fet present, també el que és veritat d'un succés futur enunciat en futur és ja veritat ara. Si en lloc d'una sola oració es formula una oració i la seva oposada, o parells d'enunciats contradictoris, («Hi haurà demà una batalla naval o no n'hi haurà»), l'opció pel determinisme pot semblar encara més clara: ha de succeir una o una altra cosa, però sigui el que sigui ja està ara determinat. Aristòtil va argumentar en contra d'aquest determinisme aparent (veure text) i a favor de la contingència, això és, que hi ha coses que poden ser o no ser, mentre que els megàrics i els estoics van argumentar a favor del determinisme, la fatalitat i el destí, recorrent en aquest punt a l`argument dominador.

La filosofia escolàstica va prestar especial atenció als enunciats de futur, tant des del punt de vista de la lògica com des d'una perspectiva teològica. Es va diferenciar entre enunciats de futur necessari (futurs necessaris), referits a successos futurs que han d'ocórrer necessàriament -que Aristòtil anomenava ta esómena- i enunciats de futur contingent (futurs contingents), enunciats en forma de futur, però que podien no ocórrer (anomenats per Aristòtil ta méllonta). Aquests últims, al seu torn, són accions humanes futures lliures, que certament succeiran (futurs lliures absoluts), o accions humanes lliures que podrien haver succeït si s'haguessin donat determinades condicions, però que, per aquesta raó, no succeiran (futurs lliures condicionats, o futuribles). Tots aquests futurs són coneguts per Déu segons els escolàstics, a causa de la presciència i omnisciència divines. El coneixement que per endavant té Déu dels futurs, que implica la seva veritat i, per aquesta raó, la seva necessitat, es va connectar inevitablement amb la qüestió teològica de la predestinació, i el lliure albir; a aquestes qüestions van donar diverses respostes els escolàstics.

Els problemes lògics derivats d'enunciats alhora modals i temporals -el cas dels futurs contingents- són tractats en l'actualitat per la lògica modal i la lògica temporal i les lògiques polivalents (veure text).