Accions

Episteme

De Wikisofia

La revisió el 15:20, 1 juny 2017 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - " text]] )" a " text]])")
Aristòtil

(en grec ἐπιστήμη, «coneixement», del verb ἐπισταμαι, epistamai: entendre d'alguna cosa, saber)

Paraula grega que significa en general coneixement, saber o ciència, arrel de molts termes propis de la teoria del coneixement o epistemologia Si ens referim sobretot al seu ús entre els filòsofs grecs, veiem que, en Plató, només pot haver-hi episteme, coneixement o ciència, de l'immutable i necessari (les idees). Ciència és també nous i noesis, però doxa, en canvi, és «opinió»: el que no pot ser veritablement conegut, o coneixement per només les aparences (veure text).

Per a Aristòtil, que rebutja les idees o formes platòniques, és ciència o coneixement del necessari (pels seus causes) o del que no és possible que sigui d'una altra manera, o sigui, de l'universal, i coincideix amb la ciència demostrativa (veure cita 1 i cita 2). Per això, dels primers principis no hi ha pròpiament coneixement o ciència, ja que només poden ser intuïts (coneguts per nous), però ells són el fonament de la ciència.

El coneixement, segons Aristòtil, es divideix en especulatiu o contemplatiu (episteme theoretiké), propi de la ciència i la teoria, pràctic (episteme praktiké), propi de l'activitat humana ètica i política, i productiu (episteme poietiké),propi de la tècnica i l'art. Aquestes característiques de necessitat estricta i universalitat absoluta seran, en Kant, les notes del coneixement a priori.

M. Foucault

En Michel Foucault, episteme és l'«estructura epistémica», que ell defineix com a «conjunt de relacions que existeixen en una determinada època entre les diverses ciències», o «diversos discursos», i que constitueixen com l'entramat o el sòl que fa possible les diverses idees d'una època. Es tracta d'un entramat inconscient, o d'una estructura oculta, que es reflecteix en els diferents discursos o àmbits científics, i la ciència que els estudia rep el nom d' «arqueologia del saber». Aquesta mostra que aquestes epistemes són discontínues al llarg de la història, raó per la qual no existeix una veritable història (contínua) de les idees. En la cultura occidental, tres són les epistemes fonamentals: la del Renaixement, la dels segles XVII i XVIII i la que correspon al s. XX (veure text).

Veure diànoia.