Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Epicureisme»

De Wikisofia

m (bot: - suficient com per assenyalar + suficient per a assenyalar)
m (bot: - I a. de C., + I aC,)
 
(Hi ha 3 revisions intermèdies del mateix usuari que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
Corrent filosòfica desenvolupada en el [[hel·lenisme|període hel·lenístic]] formada pels seguidors d'[[Autor:Epicur|Epicur]]. Com a tal corrent de pensament, es remunta ja als inicis de la primera escola fundada per Epicur primer en Mitilene l'any 311 i, a l'any següent, en Làmpsac, on va impartir classes durant quatre anys. En aquesta primera generació de deixebles d'Epicur destaquen Colotes, Timòcrates, Hermarc Idomeneo, Metrodor, Hedeira, Leontès i, la seva dona, Themista. Posteriorment, Epicur es va traslladar a Atenes on va fundar la seva escola coneguda com [[jardí d'Epicur|''el jardí'']], per ser en el jardí de la seva propietat on es reunien i allotjaven els seus seguidors i amics. Durant tota aquesta primera època, vinculada directament al mestre, els epicuris van polemitzar especialment amb els [[platonisme|platònics]], els [[aristotelisme|aristotèlics]], amb els seguidors de les [[socràtics|escoles socràtiques]] i amb la naixent escola [[estoïcisme|estoica]]. ja que el sistema teòric i l'ideal de vida forjats per Epicur presentaven una gran coherència, la majoria dels seus deixebles van seguir les seves doctrines amb molt poques modificacions. A més, professaven un gran respecte pel seu mestre, fins al punt que entre ells es va fer famosa la següent màxima: «Comporta't sempre com si Epicur et veiés». No obstant això, els seus deixebles no es van limitar a ''copiar'' les tesis del mestre, sinó que van desenvolupar aspectes de la doctrina, com en el cas de Metrodor (íntim amic d'Epicur), que va aprofundir la tesi epicúria del plaer catastemàtic (plaers naturals i necessaris propis de l'enteresa d'ànim, que es basen en la privació del dolor físic i moral). Altres deixebles van destacar per les seves polèmiques contra el platonisme i per la defensa de les seves tesis contra altres escoles ètiques com els [[cínics|cínics]] i els [[estoïcisme|estoics]]. Polístrat va ser el tercer escolarca i l'últim dels de la primera generació de deixebles directes d'Epicur. Posteriorment, l'escola es va estendre i es van crear escoles epicúries, algunes encara en vida del mestre, en diversos llocs: a Àsia Menor (Làmpsac i Mitilene), en Antioquia, a Alexandria, a Itàlia (Nàpols), i a Gàl·lia. Durant els segles II i I a. de C., van destacar autors com Zenó de Sidó, Demetri Laconi (que va polemitzar amb [[Autor:Carnèades de Cirene|Carnèades]]), Filodem de Gadara i Calpurni Pisò. No obstant això, esment especial mereix el llatí [[Autor:Lucreci|Lucreci]], que va fer una defensa apassionada de l'epicureisme i va exposar les doctrines d'aquesta escola en el gran poema ''De rerum natura'' que, més tard, va ser publicat per [[Autor:Ciceró, Marc Tul·li|Ciceró]] (qui, no obstant això, va ser un dels més acérrimos crítics de l'epicureisme). També poden esmentar-se Amafiri, Rabiri, Cati i, posteriorment, Diògenes d'Enoanda, que va difondre les tesis d'Epicur per Anatolia.
+
Corrent filosòfic desenvolupat en el [[hel·lenisme|període hel·lenístic]] formada pels seguidors d'[[Autor:Epicur|Epicur]]. Com a tal corrent de pensament, es remunta ja als inicis de la primera escola fundada per Epicur primer en Mitilene l'any 311 i, a l'any següent, en Làmpsac, on va impartir classes durant quatre anys. En aquesta primera generació de deixebles d'Epicur destaquen Colotes, Timòcrates, Hermarc Idomeneo, Metrodor, Hedeira, Leontès i, la seva dona, Themista. Posteriorment, Epicur es va traslladar a Atenes on va fundar la seva escola coneguda com a [[jardí d'Epicur|''el jardí'']], perquè era en el jardí de la seva propietat on es reunien i allotjaven els seus seguidors i amics. Durant tota aquesta primera època, vinculada directament al mestre, els epicuris van polemitzar especialment amb els [[platonisme|platònics]], els [[aristotelisme|aristotèlics]], amb els seguidors de les [[socràtics|escoles socràtiques]] i amb la naixent escola [[estoïcisme|estoica]]. ja que el sistema teòric i l'ideal de vida forjats per Epicur presentaven una gran coherència, la majoria dels seus deixebles van seguir les seves doctrines amb molt poques modificacions. A més, professaven un gran respecte pel seu mestre, fins al punt que entre ells es va fer famosa la següent màxima: «Comporta't sempre com si Epicur et veiés». No obstant això, els seus deixebles no es van limitar a ''copiar'' les tesis del mestre, sinó que van desenvolupar aspectes de la doctrina, com en el cas de Metrodor (íntim amic d'Epicur), que va aprofundir la tesi epicúria del plaer catastemàtic (plaers naturals i necessaris propis de l'enteresa d'ànim, que es basen en la privació del dolor físic i moral). Altres deixebles van destacar per les seves polèmiques contra el platonisme i per la defensa de les seves tesis contra altres escoles ètiques com els [[cínics|cínics]] i els [[estoïcisme|estoics]]. Polístrat va ser el tercer escolarca i l'últim dels de la primera generació de deixebles directes d'Epicur. Posteriorment, l'escola es va estendre i es van crear escoles epicúries, algunes encara en vida del mestre, en diversos llocs: a Àsia Menor (Làmpsac i Mitilene), en Antioquia, a Alexandria, a Itàlia (Nàpols), i a Gàl·lia. Durant els segles II i I aC, van destacar autors com Zenó de Sidó, Demetri Laconi (que va polemitzar amb [[Autor:Carnèades de Cirene|Carnèades]]), Filodem de Gadara i Calpurni Pisò. No obstant això, esment especial mereix el llatí [[Autor:Lucreci|Lucreci]], que va fer una defensa apassionada de l'epicureisme i va exposar les doctrines d'aquesta escola en el gran poema ''De rerum natura'' que, més tard, va ser publicat per [[Autor:Ciceró, Marc Tul·li|Ciceró]] (qui, no obstant això, va ser un dels més acérrimos crítics de l'epicureisme). També poden esmentar-se Amafiri, Rabiri, Cati i, posteriorment, Diògenes d'Enoanda, que va difondre les tesis d'Epicur per Anatolia.
  
 
[[Image:epicur5.gif|200px|thumb|<center>'''Epicur'''</center>]]
 
[[Image:epicur5.gif|200px|thumb|<center>'''Epicur'''</center>]]
El corrent epicuri va ser el blanc preferit de les crítiques de la major part de les altres escoles filosòfiques que, malgrat les seves moltes diferències, coincidien a considerar la filosofia d'Epicur com l'enemic a batre. Contra l'epicureisme es van aixecar especialment els [[estoïcisme|estoics]] i els [[cristianisme|cristians]], però aquesta crítica, en moltes ocasions, amagava una gran manipulació ideològica i una interessada tergiversació de les tesis d'Epicur. Aquest mateix fet ja és mostra suficient per a assenyalar el potencial ''subversiu'' de l'epicureisme, que va ser posat de manifest per [[Autor:Marx, Karl|Marx]] en el seu estudi sobre els sistemes de Demòcrit i Epicur. En l'època moderna, també [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] va sortir en defensa d'Epicur, a qui, juntament amb [[Autor:Pirró d'Elis|Pirró]], considerava un dels últims veritables filòsofs després de la traïció perpetrada per [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]] i [[Autor:Plató|Plató]], que, segons Nietzsche, van anar els responsables de la inversió dels autèntics valors representats per la filosofia dels presocràtics i, fins i tot, dels sofistes ([[Recurs:Nietzsche: el socratisme, decadència de Grècia.|veg. text]]).
+
El corrent epicuri va ser el blanc preferit de les crítiques de la major part de les altres escoles filosòfiques que, malgrat les seves moltes diferències, coincidien a considerar la filosofia d'Epicur com l'enemic a batre. Contra l'epicureisme es van aixecar especialment els [[estoïcisme|estoics]] i els [[cristianisme|cristians]], però aquesta crítica, en moltes ocasions, amagava una gran manipulació ideològica i una interessada tergiversació de les tesis d'Epicur. Aquest mateix fet ja és mostra suficient per a assenyalar el potencial ''subversiu'' de l'epicureisme, que va ser posat de manifest per [[Autor:Marx, Karl|Marx]] en el seu estudi sobre els sistemes de Demòcrit i Epicur. En l'època moderna, també [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] va sortir en defensa d'Epicur, a qui, juntament amb [[Autor:Pirró d'Elis|Pirró]], considerava un dels últims veritables filòsofs després de la traïció perpetrada per [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]] i [[Autor:Plató|Plató]], que, segons Nietzsche, van ser els responsables de la inversió dels autèntics valors representats per la filosofia dels presocràtics i, fins i tot, dels sofistes ([[Recurs:Nietzsche: el socratisme, decadència de Grècia.|veg. text]]).
  
 
L'epicureisme ja estava pràcticament acabat a principis del segle III, encara que [[Autor:Diògenes Laerci|Diògenes Laerci]], malgrat no ser plenament adepte a aquesta escola, va dedicar bona part de la seva obra (tot el dècim i últim llibre) ''Vides dels més il·lustres filòsofs,'' a Epicur. Al segle IV, aquest corrent ja s'havia extingit per complet, els llibres d'Epicur havien estat destruïts i la seva influència havia estat aplacada per l'auge del cristianisme i del neoplatonisme. No obstant això, l'epicureisme ha ressorgit en diferents èpoques però, sobretot, en el Renaixement ([[Autor:Valla, Lorenzo|Lorenzo Valla]]) i en la modernitat (Bérigard, Maignan, [[Autor:Gassendi, Pierre|Gassendi]]). També s'ha destacat la influència de l'epicureisme en J[[Autor:Bentham, Jeremy|. Bentham]], l'iniciador de l'[[utilitarisme|utilitarisme]].
 
L'epicureisme ja estava pràcticament acabat a principis del segle III, encara que [[Autor:Diògenes Laerci|Diògenes Laerci]], malgrat no ser plenament adepte a aquesta escola, va dedicar bona part de la seva obra (tot el dècim i últim llibre) ''Vides dels més il·lustres filòsofs,'' a Epicur. Al segle IV, aquest corrent ja s'havia extingit per complet, els llibres d'Epicur havien estat destruïts i la seva influència havia estat aplacada per l'auge del cristianisme i del neoplatonisme. No obstant això, l'epicureisme ha ressorgit en diferents èpoques però, sobretot, en el Renaixement ([[Autor:Valla, Lorenzo|Lorenzo Valla]]) i en la modernitat (Bérigard, Maignan, [[Autor:Gassendi, Pierre|Gassendi]]). També s'ha destacat la influència de l'epicureisme en J[[Autor:Bentham, Jeremy|. Bentham]], l'iniciador de l'[[utilitarisme|utilitarisme]].

Revisió de 16:46, 15 oct 2017

Corrent filosòfic desenvolupat en el període hel·lenístic formada pels seguidors d'Epicur. Com a tal corrent de pensament, es remunta ja als inicis de la primera escola fundada per Epicur primer en Mitilene l'any 311 i, a l'any següent, en Làmpsac, on va impartir classes durant quatre anys. En aquesta primera generació de deixebles d'Epicur destaquen Colotes, Timòcrates, Hermarc Idomeneo, Metrodor, Hedeira, Leontès i, la seva dona, Themista. Posteriorment, Epicur es va traslladar a Atenes on va fundar la seva escola coneguda com a el jardí, perquè era en el jardí de la seva propietat on es reunien i allotjaven els seus seguidors i amics. Durant tota aquesta primera època, vinculada directament al mestre, els epicuris van polemitzar especialment amb els platònics, els aristotèlics, amb els seguidors de les escoles socràtiques i amb la naixent escola estoica. ja que el sistema teòric i l'ideal de vida forjats per Epicur presentaven una gran coherència, la majoria dels seus deixebles van seguir les seves doctrines amb molt poques modificacions. A més, professaven un gran respecte pel seu mestre, fins al punt que entre ells es va fer famosa la següent màxima: «Comporta't sempre com si Epicur et veiés». No obstant això, els seus deixebles no es van limitar a copiar les tesis del mestre, sinó que van desenvolupar aspectes de la doctrina, com en el cas de Metrodor (íntim amic d'Epicur), que va aprofundir la tesi epicúria del plaer catastemàtic (plaers naturals i necessaris propis de l'enteresa d'ànim, que es basen en la privació del dolor físic i moral). Altres deixebles van destacar per les seves polèmiques contra el platonisme i per la defensa de les seves tesis contra altres escoles ètiques com els cínics i els estoics. Polístrat va ser el tercer escolarca i l'últim dels de la primera generació de deixebles directes d'Epicur. Posteriorment, l'escola es va estendre i es van crear escoles epicúries, algunes encara en vida del mestre, en diversos llocs: a Àsia Menor (Làmpsac i Mitilene), en Antioquia, a Alexandria, a Itàlia (Nàpols), i a Gàl·lia. Durant els segles II i I aC, van destacar autors com Zenó de Sidó, Demetri Laconi (que va polemitzar amb Carnèades), Filodem de Gadara i Calpurni Pisò. No obstant això, esment especial mereix el llatí Lucreci, que va fer una defensa apassionada de l'epicureisme i va exposar les doctrines d'aquesta escola en el gran poema De rerum natura que, més tard, va ser publicat per Ciceró (qui, no obstant això, va ser un dels més acérrimos crítics de l'epicureisme). També poden esmentar-se Amafiri, Rabiri, Cati i, posteriorment, Diògenes d'Enoanda, que va difondre les tesis d'Epicur per Anatolia.

Epicur

El corrent epicuri va ser el blanc preferit de les crítiques de la major part de les altres escoles filosòfiques que, malgrat les seves moltes diferències, coincidien a considerar la filosofia d'Epicur com l'enemic a batre. Contra l'epicureisme es van aixecar especialment els estoics i els cristians, però aquesta crítica, en moltes ocasions, amagava una gran manipulació ideològica i una interessada tergiversació de les tesis d'Epicur. Aquest mateix fet ja és mostra suficient per a assenyalar el potencial subversiu de l'epicureisme, que va ser posat de manifest per Marx en el seu estudi sobre els sistemes de Demòcrit i Epicur. En l'època moderna, també Nietzsche va sortir en defensa d'Epicur, a qui, juntament amb Pirró, considerava un dels últims veritables filòsofs després de la traïció perpetrada per Sòcrates i Plató, que, segons Nietzsche, van ser els responsables de la inversió dels autèntics valors representats per la filosofia dels presocràtics i, fins i tot, dels sofistes (veg. text).

L'epicureisme ja estava pràcticament acabat a principis del segle III, encara que Diògenes Laerci, malgrat no ser plenament adepte a aquesta escola, va dedicar bona part de la seva obra (tot el dècim i últim llibre) Vides dels més il·lustres filòsofs, a Epicur. Al segle IV, aquest corrent ja s'havia extingit per complet, els llibres d'Epicur havien estat destruïts i la seva influència havia estat aplacada per l'auge del cristianisme i del neoplatonisme. No obstant això, l'epicureisme ha ressorgit en diferents èpoques però, sobretot, en el Renaixement (Lorenzo Valla) i en la modernitat (Bérigard, Maignan, Gassendi). També s'ha destacat la influència de l'epicureisme en J. Bentham, l'iniciador de l'utilitarisme.

Book3.gif Bibliografia