Accions

Cínics

De Wikisofia

Antistenes

Membres o seguidors de l'escola fundada per Antístenes (cap a 450 aC) en el gimnàs de Cynosarges («el gos blanc»). D'aquí deriva probablement el nom de cínics o gossos. Però, aquest nom, a més d'inspirar-se en el del lloc de l'escola, designava també la voluntat d'una vida errant i desenganxada dels béns materials, i solament interessada en els béns morals. D'altra banda, Antístenes es donava a si mateix el nom de aplokyon, «l'autèntic gos», i Diògenes es complaïa a anomenar-se cínic: «deixeble del gos».

Entre els filòsofs cínics més importants destaca l'esmentat Diògenes de Sinope (que va morir cap a 324 aC), que és el membre més conegut d'aquest corrent de pensament, i Crates de Tebas, el deixeble més cèlebre de Diògenes, mestre al seu torn de Zenó de Cítion, fundador de l'estoïcisme. Altres deixebles de Diògenes de Sinope van ser Mónimo, Filisco i Onesícrito. També són destacables Hiparquia, dona de Crates i Metrocles, encunyat d'aquest. Menipo de Gadara, Bión de Borístenes, Menodoro, Teletes i Cércidas són altres filòsofs cínics pertanyents a generacions posteriors.

Aquesta escola és una de les anomenades escoles socràtiques menors, que juntament amb la megàrica i la cirenaica comparteix el fet que els seus fundadors van ser deixebles de Sòcrates i la característica comuna de tenir una orientació ètica i de recórrer a la dialèctica i ironia socràtica.

L'orientació moral dels cínics va estar al servei d'una vida ascètica i que menyspreava els béns materials. El savi cínic busca només la virtut i no desitja ni els béns ni els plaers, lliure de tot i de tots, menysprea les normes usuals de conducta social i importuna als altres provocant-los amb l'absoluta franquesa.

Diògenes

Per a ells, l'autèntica virtut és viure conforme a la naturalesa, segons l'ideal de la αὐτάρκεια (autarquia), manca de necessitats o autosuficiència, d'inspiració socràtica, però entesa en un sentit individualista i –a diferència de Sòcrates– antiintel·lectualista. Aquest antiintelectualisme els separa de l'ètica socràtica. Per això, els cínics, més que forjar un sistema o una doctrina moral, van forjar exemples de comportament: la virtut per a ells no és un saber, sinó una forma de conducta o una manera de vida. L'autarquia consisteix, doncs, en l'oposat al νόμος (nomos) en tant que tots els costums reglats, les creences religioses transmeses per tradició i les lleis són oposades a l'autèntica naturalesa.


S'ha assenyalat que l'aparició del moviment dels cínics és expressió de la crisi que acompanya al naixement del període hel·lenístic, i apareix com a contrapunt del vast imperi que va forjar Alexandre Magne que, no obstant això, va significar el declivi de les polis antigues. El cínic prefereix una vida natural i senzilla abans que participar en l'ostentació d'una societat que se li apareix com inautèntica i en una cultura alienant i, potser, mancada dels mitjans intel·lectuals d'oposar-se a aquesta, adopta un estil de vida xocant i provocador. D'aquesta manera, prefereix el model de la vida salvatge abans que el d'una vida sotmesa a les regles d'un ramat ordenat però embrutecedor. Al segle I dC, l'escola cínica va tornar a adquirir una certa importància i les seves anomenades a la llibertat interior i en contra de la corrupció, provocada pel desig dels béns materials (ideals que compartien amb els estoics), van ser bé rebudes pels quals s'oposaven a l'ostentació i la prepotència del poder imperial. Entre els membres d'aquesta última generació destaquen Dió Crisòstom (s. I dC) i Luciano de Samosata (s. II dC).

Vegeu cinisme.

Book3.gif Bibliografia