Emergentisme

(del llatí emergere,sorgir, néixer)

Es refereix a aquells processos o propietats d'un sistema que no es poden reduir a les simples propietats que els constitueixen, de manera que el sistema, entès com un tot, és més que suma de les seves parts. En aquest sentit s'oposa al reduccionisme, però generalment també s'oposa al dualisme.

Inicialment s'aplicava aquest terme a l'explicació filosòfico-biològica dins el context de la pugna entre els vitalistes i els mecanicistes que es va desenvolupar a finals del segle XIX i començaments del XX. A diferència dels vitalistes, que sovint apel·laven a una força vital o élan vital que explicaria, des d'una perspectiva dualista, la vida de manera sobrenatural, i a diferència dels mecanicistes que pensaven que els fenòmens vitals són reductibles a explicacions físico-químiques, alguns autors de cultura anglosaxona com C. Lloyd Morgan i Samuel Alexander, entre d'altres, defensaven que la vida s'explicaria com un fenomen que apareix (emergeix) d'improvís. Suposaven que la vida no pot explicar-se simplement com un conjunt de característiques físico-químiques que evolucionen gradualment, sinó que pensaven que és tanta la diferència que existeix entre el viu i l'inert, que la vida –deien– no pot ser sinó resultat d'un salt qualitatiu, que es manifesta en un conjunt de propietats emergents, ja que el tot, creien, és més que la suma de les seves parts. La conseqüència final d'aquest plantejament és que el fenomen vital és un fenomen biològic i psicofísic específic, irreductible a qualsevol altre de tipus purament físic-químic.

Charlie Dumbar Broad considera que una estructura determinada és emergent si, i solament si, no es pot deduir del coneixement més complet possible de les propietats dels seus compostos , tant si els prenem un per un o integrats en sistemes diferents de l'estructura esmentada. Per a molts defensors de l'emergentisme com a forma d'explicació dels fenòmens vitals, la seva característica final més notable seria la consciència, ja que també consideren les propietats mentals com a emergents.

La posició emergentista de principis del segle XX va anar sent abandonada ja que els nous descobriments científics, tant en l'àmbit de la física (especialment de la mecànica quàntica), com en la biologia (els descobriment de l'àcid desoxiribonucleic i de l'ADN), en cosmologia i en química, indicaven que la vida podia ser entesa (des d'una perspectiva reduccionista) a partir dels seus components materials i de les relacions entre aquests.

Posteriorment, en la reflexió sobre les relacions ment-cos alguns filòsofs defensen una nova variant de l'emergentisme en sostenir que els fenòmens mentals són emergents respecte de l'organització biològica. D'entre aquests autors, que defensen un materialisme emergentista destaquen M. Bunge (veg. text), W. Sellars, L. Bertalanffy i J. Searle. (Veg. text de Searle).

Vegeu també autopoiètic, reduccionisme, dualisme, paral·lelisme psicofísic, materialisme emergentista, superveniència.