Diferència entre revisions de la pàgina «Dubte hiperbòlic»
De Wikisofia
m (bot: - (veure [[Recurs:Descartes: + (veg. [[Recurs:Descartes:) |
m (bot: - dència|evidència]], això és, + dència|evidència]], és a dir,) |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
[[File:descar10.gif|thumb|René Descartes]] | [[File:descar10.gif|thumb|René Descartes]] | ||
| − | El dubte universal i metòdica de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], qui, volent trobar una veritat indubtable, dubte sistemàticament no només del coneixement de vegades enganyós dels [[sentits|sentits]], dels [[raonament|raonaments]], que de vegades no són més que [[paralogisme|paralogismes]] o raonaments aparents de fet falsos, dels [[enunciat analític, o proposició analítica|enunciats analítics]], com són els de les matemàtiques, que podem fer tant desperts com en somni, sinó també de la mateixa sensació de [[certesa|certesa]], de la sensatesa de la [[raó|raó]] i fins de la mateixa [[evidència|evidència]], | + | El dubte universal i metòdica de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], qui, volent trobar una veritat indubtable, dubte sistemàticament no només del coneixement de vegades enganyós dels [[sentits|sentits]], dels [[raonament|raonaments]], que de vegades no són més que [[paralogisme|paralogismes]] o raonaments aparents de fet falsos, dels [[enunciat analític, o proposició analítica|enunciats analítics]], com són els de les matemàtiques, que podem fer tant desperts com en somni, sinó també de la mateixa sensació de [[certesa|certesa]], de la sensatesa de la [[raó|raó]] i fins de la mateixa [[evidència|evidència]], és a dir, de la pròpia [[consciència|consciència]]: no és impossible que Déu |
li hagi creat de manera que s'equivoqui quan creï estar cert, això és, que Déu sigui «pervers»; o almenys és possible que existeixi un «geni maligne», arter, enganyador, poderós i astutíssim, que li està obligant a tenir per veritable la falsedat (veg. [[Recurs:Descartes: el geni maligne|text]] 1 i [[Recurs:Descartes: superació del dubte hiperbòlic|text]] 2 ). | li hagi creat de manera que s'equivoqui quan creï estar cert, això és, que Déu sigui «pervers»; o almenys és possible que existeixi un «geni maligne», arter, enganyador, poderós i astutíssim, que li està obligant a tenir per veritable la falsedat (veg. [[Recurs:Descartes: el geni maligne|text]] 1 i [[Recurs:Descartes: superació del dubte hiperbòlic|text]] 2 ). | ||
Revisió del 13:22, 4 juny 2018
El dubte universal i metòdica de Descartes, qui, volent trobar una veritat indubtable, dubte sistemàticament no només del coneixement de vegades enganyós dels sentits, dels raonaments, que de vegades no són més que paralogismes o raonaments aparents de fet falsos, dels enunciats analítics, com són els de les matemàtiques, que podem fer tant desperts com en somni, sinó també de la mateixa sensació de certesa, de la sensatesa de la raó i fins de la mateixa evidència, és a dir, de la pròpia consciència: no és impossible que Déu li hagi creat de manera que s'equivoqui quan creï estar cert, això és, que Déu sigui «pervers»; o almenys és possible que existeixi un «geni maligne», arter, enganyador, poderós i astutíssim, que li està obligant a tenir per veritable la falsedat (veg. text 1 i text 2 ).
Descartes anomena «hiperbòlic» (vegeu la citació) el seu dubte, precisament perquè es recolza en el supòsit més extrem, exagerat (hipèrbole), que la raó pogués equivocar-se fins i tot davant l'evidència, la qual cosa suposa, simplement, el descontrol absolut de la raó, això és, la demència.