Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Destí»

De Wikisofia

m (bot: - per al·ludir + per a al·ludir)
 
(10 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del llatí ''destinés'', fixar, decidir, destinar)</small>
 
<small>(del llatí ''destinés'', fixar, decidir, destinar)</small>
  
[[creença|Creença]] que el futur humà està determinat. Encara que en l'actualitat es recorre popularment a la destinació per a donar raó d'esdeveniments, generalment temuts, que cauen més enllà de la voluntat humana, l'origen del concepte en l'antiguitat es deu més aviat a la necessitat de donar un sentit coherent al conjunt de la vida humana; com la coherència i sentit de molts ens són desconeguts, se suposa que són atribuïbles a un poder sobrehumano de naturalesa indefinida. Al món homèric, aquest poder domina sobre homes i déus, i és personificat en la ''Moira'', els decrets de la qual, justs i necessaris, d'altra banda, tenen més aviat el caràcter d'obligació moral; per això els herois grecs poden oposar-se a la destinació ([[Recurs:cita Cornford|vegeu la citació]]), no sense algun càstig per part de ''Némesis''. F.M. Cornford situa la destinació, [[moira|''moira'']], en el mateix complex de termes que [[physis|''physis'']] i [[nomos|''nomos'']],que tenen en comú la seva referència a un principi ordinador de la naturalesa, física i humana, que ens permet comprendre-la. La destinació de cada persona, és la part o el lot que aquell escull per a ella (''eimarméne, ''distribució); aquesta distribució de la destinació l'entenen els [[estoïcisme|estoics]] com una successió d'esdeveniments regits necessàriament per [[causa|causes]], i ells són els primers a discutir sobre els problemes que, per la [[llibertat|llibertat]] de l'individu, planteja la necessitat causal de la destinació que tot ho embolica. No d'escàs interès són les discussions lògiques dels estoics amb els [[megàrics|megàrics]] sobre els futurs contingents, l'«argument mandrós» ([[Recurs:sobre la destinació i els estoics|vegeu la citació]]) i l'[[argument dominador|«argument dominador»]].
+
[[creença|Creença]] que el futur (especialment el futur dels humans) està determinat. Encara que en l'actualitat es recorre popularment al destí per a donar raó d'esdeveniments, generalment temuts, que cauen més enllà de la voluntat humana, l'origen del concepte en l'antiguitat es deu més aviat a la necessitat de donar un sentit coherent al conjunt de la vida humana; com la coherència i sentit de molts ens són desconeguts, se suposa que són atribuïbles a un poder sobrehumà de naturalesa indefinida. Al món homèric, aquest poder domina sobre homes i déus, i és personificat en la ''Moira'', els decrets de la qual, justs i necessaris, d'altra banda, tenen més aviat el caràcter d'obligació moral; per això els herois grecs poden oposar-se al destí ([[Recurs:cita Cornford|vegeu la citació]]), no sense algun càstig per part de ''Némesis''. F.M. Cornford situa el destí, [[moira|''moira'']], en el mateix complex de termes que [[physis|''physis'']] i [[nomos|''nomos'']],que tenen en comú la seva referència a un principi ordinador de la naturalesa, física i humana, que ens permet comprendre-la. El destí de cada persona, és la part o el lot que aquell escull per a ella (''eimarméne, ''distribució); aquesta distribució del destí l'entenen els [[estoïcisme|estoics]] com una successió d'esdeveniments regits necessàriament per [[causa|causes]], i ells són els primers a discutir sobre els problemes que, per la [[llibertat|llibertat]] de l'individu, planteja la necessitat causal del destí que tot ho embolica. No d'escàs interès són les discussions lògiques dels estoics amb els [[megàrics|megàrics]] sobre els futurs contingents, l'«argument mandrós» ([[Recurs:sobre el destí i els estoics|vegeu la citació]]) i l'[[argument dominador|«argument dominador»]].
  
Amb el [[cristianisme|cristianisme]] la destinació queda racionalment dominat per l'afirmació de la [[providència|providència]] i, a nivell més teològic, la de la [[predestinació|predestinació]].
+
Amb el [[cristianisme|cristianisme]] el destí queda racionalment dominada per l'afirmació de la [[providència|providència]] i, a nivell més teològic, la de la [[predestinació|predestinació]].
  
En l'actualitat, la referència a la destinació no pot ser entesa més que com a figura literària del futur o, si per ventura, [[metàfora|metàfora]] per a al·ludir a l'aspecte inescrutable i inabordable, en tota la seva profunditat, de l'esdevenir de la vida humana. La insistència racional en què no hi ha més «destinació» ni un altre futur que el que l'home prepara amb el seu present no aconsegueix evitar, no obstant això, el quotidià «argument mandrós» del que diu que «el que serà, serà», no entenent per tal cosa que «succeirà el que succeirà», sinó que succeirà el que ''ha de'' succeir ([[Recurs:Ayer: el que serà, serà|veg. text]]).
+
En l'actualitat, la referència al destí no pot ser entesa més que com a figura literària del futur o, si per ventura, [[metàfora|metàfora]] per a al·ludir a l'aspecte inescrutable i inabordable, en tota la seva profunditat, de l'esdevenir de la vida humana. La insistència racional en què no hi ha més «destí» ni un altre futur que el que l'home prepara amb el seu present no aconsegueix evitar, no obstant això, el quotidià «argument mandrós» del que diu que «el que serà, serà», no entenent per tal cosa que «succeirà el que succeirà», sinó que succeirà el que ''ha de'' succeir ([[Recurs:Ayer: el que serà, serà|veg. text] de A.J. Ayer]]).
  
Veure ''fatum'', [[moira|''moira'']].
+
Vegeu el famós conte: [[La_mort_a_Samarra|la mort a Samarra]].
 +
 
 +
Vegeu [[fatum|''fatum'']], [[moira|''moira'']], [[fatalisme]]
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta

Revisió de 14:50, 30 set 2018

(del llatí destinés, fixar, decidir, destinar)

Creença que el futur (especialment el futur dels humans) està determinat. Encara que en l'actualitat es recorre popularment al destí per a donar raó d'esdeveniments, generalment temuts, que cauen més enllà de la voluntat humana, l'origen del concepte en l'antiguitat es deu més aviat a la necessitat de donar un sentit coherent al conjunt de la vida humana; com la coherència i sentit de molts ens són desconeguts, se suposa que són atribuïbles a un poder sobrehumà de naturalesa indefinida. Al món homèric, aquest poder domina sobre homes i déus, i és personificat en la Moira, els decrets de la qual, justs i necessaris, d'altra banda, tenen més aviat el caràcter d'obligació moral; per això els herois grecs poden oposar-se al destí (vegeu la citació), no sense algun càstig per part de Némesis. F.M. Cornford situa el destí, moira, en el mateix complex de termes que physis i nomos,que tenen en comú la seva referència a un principi ordinador de la naturalesa, física i humana, que ens permet comprendre-la. El destí de cada persona, és la part o el lot que aquell escull per a ella (eimarméne, distribució); aquesta distribució del destí l'entenen els estoics com una successió d'esdeveniments regits necessàriament per causes, i ells són els primers a discutir sobre els problemes que, per la llibertat de l'individu, planteja la necessitat causal del destí que tot ho embolica. No d'escàs interès són les discussions lògiques dels estoics amb els megàrics sobre els futurs contingents, l'«argument mandrós» (vegeu la citació) i l'«argument dominador».

Amb el cristianisme el destí queda racionalment dominada per l'afirmació de la providència i, a nivell més teològic, la de la predestinació.

En l'actualitat, la referència al destí no pot ser entesa més que com a figura literària del futur o, si per ventura, metàfora per a al·ludir a l'aspecte inescrutable i inabordable, en tota la seva profunditat, de l'esdevenir de la vida humana. La insistència racional en què no hi ha més «destí» ni un altre futur que el que l'home prepara amb el seu present no aconsegueix evitar, no obstant això, el quotidià «argument mandrós» del que diu que «el que serà, serà», no entenent per tal cosa que «succeirà el que succeirà», sinó que succeirà el que ha de succeir (veg. text] de A.J. Ayer).

Vegeu el famós conte: la mort a Samarra.

Vegeu fatum, moira, fatalisme