Accions

Providència

De Wikisofia

(del llatí providentia, de providere, veure amb antelació, que tradueix el grec Πρόνοια)

L'acció de Déu sobre les coses, els successos, les persones i el món mateix de forma tal que, sense menyscapte de la llibertat humana, orienta tot a les seves finalitats proposades. És un concepte pròpiament cristià, però que troba els seus orígens en la filosofia grega, sobretot en els sistemes teleològics, com els de Plató i Aristòtil, i especialment en el dels filòsofs estoics, que sostenen l'existència d'un principi actiu en la naturalesa, Déu, que governa el món amb la seva finalitat. Aquest govern de Déu sobre les coses i l'home implica, en la filosofia grega, anul·lació de la llibertat en l'home, qui, com a contrapartida, aconsegueix l'ataraxia en saber acceptar el seu destí.

La teologia cristiana procura canviar aquesta noció necessitarista de la providència, fent-la conciliable per definició amb la llibertat de l'home, cosa que aconsegueix amb el desenvolupament dels conceptes doctrinals de «conservació del món» i del «concurs diví». Conservació del món significa que el món, després de ser creat per Déu, queda en una relació essencial de dependència amb ell, que ho conserva en el seu ser, sense que això suposi anul·lar la intervenció de la causalitat de les coses naturals. Pel concurs diví, Déu provident dirigeix la voluntat humana sense interferir en la seva llibertat; doctrina que, malgrat el conflicte conceptual que suposa –que dóna origen a les discussions històriques sobre la manera com es concilia la llibertat humana amb la providència divina, i a les disputes sobre la gràcia– està constantment afirmada per la teologia cristiana i confirmada pel magisteri eclesiàstic, sobretot en el concili Vaticà I, que la sosté contra l'ateisme i el deisme.

Són considerats substituts de la noció de providència certes teories filosòfiques com la de l'harmonia preestablerta, de Leibniz; la idea de progrés, inevitable en la història, pròpia de la Il·lustració; o l'astúcia de la raó, en Hegel, que combina l'acció de l'individu amb el sentit de la història.