Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Vattimo, Gianni»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "d'Heidegger" a "de Heidegger")
m (Text de reemplaçament - "del ser" a "de l'ésser")
 
(9 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 4: Línia 4:
 
|Cognom=Vattimo
 
|Cognom=Vattimo
 
}}
 
}}
Filòsof italià. Neix a Torí en 1936, i és professor d'estètica en la facultat de lletres de la seva ciutat natal. Després de dedicar-se a la investigació de  l'[[estètica|estètica]] antiga (''Il conceto vaig donar fare in Aristotele'', 1961) i a l'estudi del significat filosòfic de la poesia novecentista d'avantguarda (''Poesia i ontologia'', 1967), s'ha centrat especialment en la filosofia alemanya moderna i contemporània: [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Schleiermacher]] (''Schleiermacher, filosofo dell´interpretazione'', 1968); [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]] (''Essere, storia i linguaggio in Heidegger'', 1963 i (''Introduzione a Heidegger'', 1971); [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] (''Il soggetto i la maschera'', 1974 i ''Introduzione a Nietzsche'', 1985).  
+
Filòsof italià. Va néixer a Torí el 1936, i fou professor d'estètica en la facultat de lletres de la seva ciutat natal. També ha col·laborat en diverses universitats nord-americanes (Yale, Los Angeles, New York University, State University de Nova York) i ha rebut diversos doctorats honoris causa. Entre 1999 i 2014 va ser eurodiputat per diversos partits d'esquerres.
 +
És vicepresident de l’Acadèmia de la Llatinitat., i el juny del 2016 va cedir el seu arxiu personal a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
 +
 
 +
Després de dedicar-se a la investigació de  l'[[estètica|estètica]] antiga (''Il conceto di fare in Aristotele'', 1961) i a l'estudi del significat filosòfic de la poesia novecentista d'avantguarda (''Poesia i ontologia'', 1967), s'ha centrat especialment en la filosofia alemanya moderna i contemporània: [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Schleiermacher]] (''Schleiermacher, filosofo dell'interpretazione'', 1968); [[Autor:Heidegger, Martin|Heidegger]] (''Essere, storia i linguaggio in Heidegger'', 1963 i (''Introduzione a Heidegger'', 1971); [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]] (''Il soggetto i la maschera'', 1974 i ''Introduzione a Nietzsche'', 1985).  
 +
 
 +
Alumne i deixeble de [[Autor:Gadamer, Hans Georg|Gadamer]], ha estat traductor a l'italià de les principals obres de Heidegger. Però, sobretot, l'horitzó de la seva reflexió gira entorn de les filosofies de Nietzsche i Heidegger, que per a ell constitueixen els fonaments de tota la filosofia en el futur. A partir d'aquests autors construeix el que ell anomena les filosofies de la «diferència» basades en la fragmentació i la multiplicitat, nocions que s'oposen, en tot i per tot, a la visió «dialèctica» com a visió globalitzadora basada en [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] i [[Autor:Marx, Karl|Marx]]. A això se l'anomena també «pensament feble» o «condició postmoderna» i es defineix com una presa de distància respecte als ideals bàsics de la modernitat: progrés, avantguarda, crítica, superació. I, per tant, la crisi de la modernitat afecta per complet a tots els valors estètics, culturals i socials.
 +
 
 +
Després de Heidegger, de l'[[Ésser_/_Ser|ésser]] com a tal ja no en queda gairebé res (no hi ha principi de realitat ni presències permanents, sinó només interpretació de la interpretació). I després de Nietzsche, del [[jo|jo]] o del subjecte com a tal, tampoc en queda ja gairebé cap constància, i és en aquest punt on s'uneixen, en un mateix significat, la crisi de [[valor|valors]], la postmodernitat, el pensament feble, l'ontologia [[hermenèutica|hermenèutica]] o el [[nihilisme|nihilisme]]. I també el que es pot anomenar ontologia del fet de declinar: no hi ha cap certitud meridiana, ni res meta-històric que fiti l'àmbit de la [[raó|raó]] i tampoc hi ha, com a protagonista, cap subjecte racional,'' a'' ''priori''. Aquest és doncs, el significat últim d'un pensament que es pensa des d'una feble certitud, i fora de qualsevol fonament o origen, i, per tant, no hi ha ni pot haver-hi més [[ontologia|ontologia]] que la diversitat dels discursos o espècie de cercle hermenèutic com a condició de possibilitat de qualsevol reflexió.
 +
 
 +
 
 +
[[Recurs:Vattimo:_La_religió,_la_filosofia_i_la_veritat|Vegeu text: La religió, la filosofia i la veritat]]
 +
 
 +
 
 +
'''Bibliografia''':
 +
 
 +
Entre les seves publicacions traduïdes al castellà destaquen:
 +
 
 +
* ''Las aventuras de la diferenci''a (1979), 
 +
* ''El pensamiento débil'' (1983), 
 +
* ''El fin de la modernidad'' (1985), 
 +
* ''La sociedad transparente'' (1989), 
 +
* ''Ética de la interpretación'' (1989), 
 +
* ''Creer que se cree'' (1996), 
 +
* ''Diálogos con Nietzsche'' (2002), 
 +
* ''Después de la cristiandad'', (2002), 
 +
* ''Nihilismo y emancipación'' (2003), 
 +
* ''El futuro de la religión'', (2005). 
 +
* ''Ecce Comu'' (Paidós, 2009),
 +
* ''¿Ateos o creyentes?'' (Paidós, 2009), 
 +
* ''Adiós a la verdad'' (Gedisa, 2010), 
 +
* ''Verdad o fe débil'' (Paidós, 2011), 
 +
* ''El socialismo, o sea, Europa'' (Edicions Bellaterra, 2011), 
 +
* Vattimo G, S. Zabala, ''Comunismo hermenéutico. De Heidegger a Marx'', Herder, Barcelona, 2012, 
 +
* ''Dios, la posibilidad Buena: Un coloquio en el umbral entre filosofía y teología'', Herder, Barcelona, 2012,
 +
* ''Vocación y responsabilidad del filósofo''. Herder, Barcelona, 2012,  '
 +
* 'De la realidad. Fines de la filosofía'', Herder, Barcelona, 2013, 
 +
* ''Alrededores del ser'', Galaxia Gutenberg, Barcelona 2020.
 +
 
  
Alumne i deixeble de [[Autor:Gadamer, Hans Georg|Gadamer]], ha estat traductor a l'italià de les principals obres de Heidegger. Però, sobretot, l'horitzó de la seva reflexió gira entorn de les filosofies de Nietzsche i Heidegger, que per a ell constitueixen els fonaments de tota la filosofia en el futur. A partir d'aquests autors construeix el que ell anomena les filosofies de la «diferència» basades en la fragmentació i la multiplicitat, nocions que s'oposen, en tot i per tot, a la visió «dialèctica» com a visió globalitzadora basada en [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]] i [[Autor:Marx, Karl|Marx]]. A això se l'anomena també «pensament feble» o «condició post-moderna» i es defineix com un presa de distància respecte als ideals bàsics de la modernitat: progrés, avantguarda, crítica, superació. I, per tant, la crisi de la modernitat afecta per complet a tots els valors estètics, culturals i socials.
 
  
Després de Heidegger, del [[ser|ser]] com tal ja no queda gairebé res (no hi ha principi de realitat ni presències permanents, sinó només interpretació de la interpretació). I després de Nietzsche, del [[jo|jo]] o del subjecte com a tal, tampoc queda ja gairebé cap constància, i és en aquest punt on s'uneixen, en un mateix significat, la crisi de [[valor|valors]], la postmodernidad, el pensament feble, l'ontologia [[hermenèutica|hermenèutica]] o el [[nihilisme|nihilisme]]. I també el que es pot anomenar ontologia del declinar: no hi ha cap certitud meridiana, ni res meta-històric que fiti l'àmbit de la [[raó|raó]] i tampoc hi ha, com a protagonista, cap subjecte racional,'' a'' ''priori''. Aquest és doncs, el significat últim d'un pensament que es pensa des d'una feble certitud, i fora de qualsevol fonament o origen, i, per tant, no hi ha ni pot haver-hi més [[ontologia|ontologia]] que la diversitat dels discursos o espècie de cercle hermenéutico com a condició de possibilitat de qualsevol reflexió.
 
 
{{ImatgePrincipal
 
{{ImatgePrincipal
 
|Imatge=vattimo.gif
 
|Imatge=vattimo.gif

Revisió de 14:23, 9 maig 2020

Vattimo.gif

Avís: El títol a mostrar «Gianni Vattimo» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Vattimo, Gianni».

Filòsof italià. Va néixer a Torí el 1936, i fou professor d'estètica en la facultat de lletres de la seva ciutat natal. També ha col·laborat en diverses universitats nord-americanes (Yale, Los Angeles, New York University, State University de Nova York) i ha rebut diversos doctorats honoris causa. Entre 1999 i 2014 va ser eurodiputat per diversos partits d'esquerres. És vicepresident de l’Acadèmia de la Llatinitat., i el juny del 2016 va cedir el seu arxiu personal a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Després de dedicar-se a la investigació de l'estètica antiga (Il conceto di fare in Aristotele, 1961) i a l'estudi del significat filosòfic de la poesia novecentista d'avantguarda (Poesia i ontologia, 1967), s'ha centrat especialment en la filosofia alemanya moderna i contemporània: Schleiermacher (Schleiermacher, filosofo dell'interpretazione, 1968); Heidegger (Essere, storia i linguaggio in Heidegger, 1963 i (Introduzione a Heidegger, 1971); Nietzsche (Il soggetto i la maschera, 1974 i Introduzione a Nietzsche, 1985).

Alumne i deixeble de Gadamer, ha estat traductor a l'italià de les principals obres de Heidegger. Però, sobretot, l'horitzó de la seva reflexió gira entorn de les filosofies de Nietzsche i Heidegger, que per a ell constitueixen els fonaments de tota la filosofia en el futur. A partir d'aquests autors construeix el que ell anomena les filosofies de la «diferència» basades en la fragmentació i la multiplicitat, nocions que s'oposen, en tot i per tot, a la visió «dialèctica» com a visió globalitzadora basada en Hegel i Marx. A això se l'anomena també «pensament feble» o «condició postmoderna» i es defineix com una presa de distància respecte als ideals bàsics de la modernitat: progrés, avantguarda, crítica, superació. I, per tant, la crisi de la modernitat afecta per complet a tots els valors estètics, culturals i socials.

Després de Heidegger, de l'ésser com a tal ja no en queda gairebé res (no hi ha principi de realitat ni presències permanents, sinó només interpretació de la interpretació). I després de Nietzsche, del jo o del subjecte com a tal, tampoc en queda ja gairebé cap constància, i és en aquest punt on s'uneixen, en un mateix significat, la crisi de valors, la postmodernitat, el pensament feble, l'ontologia hermenèutica o el nihilisme. I també el que es pot anomenar ontologia del fet de declinar: no hi ha cap certitud meridiana, ni res meta-històric que fiti l'àmbit de la raó i tampoc hi ha, com a protagonista, cap subjecte racional, a priori. Aquest és doncs, el significat últim d'un pensament que es pensa des d'una feble certitud, i fora de qualsevol fonament o origen, i, per tant, no hi ha ni pot haver-hi més ontologia que la diversitat dels discursos o espècie de cercle hermenèutic com a condició de possibilitat de qualsevol reflexió.


Vegeu text: La religió, la filosofia i la veritat


Bibliografia:

Entre les seves publicacions traduïdes al castellà destaquen:

  • Las aventuras de la diferencia (1979),
  • El pensamiento débil (1983),
  • El fin de la modernidad (1985),
  • La sociedad transparente (1989),
  • Ética de la interpretación (1989),
  • Creer que se cree (1996),
  • Diálogos con Nietzsche (2002),
  • Después de la cristiandad, (2002),
  • Nihilismo y emancipación (2003),
  • El futuro de la religión, (2005).
  • Ecce Comu (Paidós, 2009),
  • ¿Ateos o creyentes? (Paidós, 2009),
  • Adiós a la verdad (Gedisa, 2010),
  • Verdad o fe débil (Paidós, 2011),
  • El socialismo, o sea, Europa (Edicions Bellaterra, 2011),
  • Vattimo G, S. Zabala, Comunismo hermenéutico. De Heidegger a Marx, Herder, Barcelona, 2012,
  • Dios, la posibilidad Buena: Un coloquio en el umbral entre filosofía y teología, Herder, Barcelona, 2012,
  • Vocación y responsabilidad del filósofo. Herder, Barcelona, 2012, '
  • 'De la realidad. Fines de la filosofía, Herder, Barcelona, 2013,
  • Alrededores del ser, Galaxia Gutenberg, Barcelona 2020.