Giorgio Colli

Filòsof italià, director, al costat de M. Montinari, de l'edició canònica de l'obra completa i la correspondència de Nietzsche, així com d'una monumental edició crítica dels textos dels pensadors grecs arcaics (La sapienza greca, 1977-80). Però és també autor d'alguns rars assajos filosòfics de singular importància, tant pel seu minuciós rigor com pel seu coratge intempestiu, entre els quals destaquen: Després de Nietzsche (1974), El naixement de la filosofia (1975) i, molt especialment, Filosofia de l'expressió (1969), la seva obra principal.

El seu és un intent per remuntar tota la història de la filosofia fins a tornar a les fonts originàries del primer pensament grec, allí on comença la història pròpiament aquesta. Pensador original i heterodox, sempre a contra corrent de les clàssiques interpretacions dels filòsofs més importants del pensament occidental, en ell es fonen constantment la reflexió teòrica i la investigació filològica, assenyalant cap a un mateix objectiu: buscar l'arrel del logos al llarg de la història del pensament. Dos són, doncs, els seus centres d'interès: d'una banda, la Grècia clàssica, on sorgeix l'arrel d'aquell logos, primer en el pensament dels mal anomenats pre-socràtics (Heràclit, Parmènides, Empèdocles), i després en el desenvolupament de la dialèctica, fins a arribar al pensament de Plató i Aristòtil, on comença la falsificació i el declivi del mateix pensament, quan s'alcen els primers sistemes constructius. I tot això a la llum de les reflexions nietzscheanes, segon gran centre d'interès, que li porten a una revisió de tota la història de la cultura, interpretada ara com a decadència en l'època moderna i contemporània.

Si la subjectivitat i la representació han estat els dos postulats de la filosofia moderna com a filosofies de la consciència de si que determinen des d'ella el sentit del que són les coses, el pensament de Colli apunta cap a un altre horitzó, més nietzscheà, cap a un altre model de raó que entén el coneixement com una festa, com el valor suprem de la vida, més enllà de l'anomenat «principium individuationis».