Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Autarquia»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "Cita Epicur la carta a Meneceu" a "Cita Epicur: la carta a Meneceu")
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
(del grec αὐτάρκεια, terme format per ''autós'', sí mateix i ''arkéo'', bastar: autosuficiència o independència) Aplicat a una societat, significa aquella que és capaç d'autoabastiment i ser plenament autosuficient, sense necessitat de dependre d'unes altres. En aquest sentit social, aquest ideal va ser reivindicat per Plató i per Aristòtil. Aplicat a l'home, significa aquell que es basta a si mateix perquè es posseeix plenament. Plató i Aristòtil conceben l'autarquia com a perfecció, encara que sense un sentit moral tan marcat com el qual es donarà en la filosofia hel·lenística posterior. Així, per a [[Autor:Plató|Plató]], l'autarquia és una de les propietats del perfecte: el propi del bé (''Fileb'', 66 b) i del cosmos (''Timeu,'' 33d). També per a [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] el bé és autàrquic, en el sentit que es basta per si mateix per a la felicitat de l'home. No obstant això, aquest concepte adquireix el seu ple sentit filosòfic en la filosofia moral del [[hel·lenisme|període hel·lenístic]]. Així, tant pels [[cínics|cínics]] com pels [[epicureisme|epicuris]] ([[Recurs:Cita Epicur: la carta a Meneceu (4)|veure text]]) i els [[estoïcisme|estoics]], l'autarquia és la forma d'autonomia que procedeix de la manca de necessitats i de la indiferència davant les riqueses i béns materials, i de la vida conforme a la naturalesa ([[Recurs:Diògenes Laerci: filosofia estoica (viure conforme a la naturalesa)|veure text]]). Per a ells, la ''autarquia'' forma part de l'[[ideal del savi|ideal del savi]] ([[Recurs:Diògenes Laerci: filosofia estoica (l'ideal del savi)|veure text]]), autosuficient i lliure, que fa la seva vida en funció de la virtut interior i el domini d'un mateix, que són les condicions per a la consecució de la felicitat o [[Eudemonisme|''eudaimonia'']].
+
(del grec αὐτάρκεια, terme format per ''autós'', sí mateix i ''arkéo'', bastar: autosuficiència o independència) Aplicat a una societat, significa aquella que és capaç d'autoabastiment i ser plenament autosuficient, sense necessitat de dependre d'unes altres. En aquest sentit social, aquest ideal va ser reivindicat per Plató i per Aristòtil. Aplicat a l'home, significa aquell que es basta a si mateix perquè es posseeix plenament. Plató i Aristòtil conceben l'autarquia com a perfecció, encara que sense un sentit moral tan marcat com el qual es donarà en la filosofia hel·lenística posterior. Així, per a [[Autor:Plató|Plató]], l'autarquia és una de les propietats del perfecte: el propi del bé (''Fileb'', 66 b) i del cosmos (''Timeu,'' 33d). També per a [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] el bé és autàrquic, en el sentit que es basta per si mateix per a la felicitat de l'home. No obstant això, aquest concepte adquireix el seu ple sentit filosòfic en la filosofia moral del [[hel·lenisme|període hel·lenístic]]. Així, tant pels [[cínics|cínics]] com pels [[epicureisme|epicuris]] ([[Recurs:Cita Epicur: la carta a Meneceu|veure text]]) i els [[estoïcisme|estoics]], l'autarquia és la forma d'autonomia que procedeix de la manca de necessitats i de la indiferència davant les riqueses i béns materials, i de la vida conforme a la naturalesa ([[Recurs:Diògenes Laerci: filosofia estoica (viure conforme a la naturalesa)|veure text]]). Per a ells, la ''autarquia'' forma part de l'[[ideal del savi|ideal del savi]] ([[Recurs:Diògenes Laerci: filosofia estoica (l'ideal del savi)|veure text]]), autosuficient i lliure, que fa la seva vida en funció de la virtut interior i el domini d'un mateix, que són les condicions per a la consecució de la felicitat o [[Eudemonisme|''eudaimonia'']].
  
 
{{Etiqueta
 
{{Etiqueta

Revisió del 18:21, 16 abr 2015

 (del grec αὐτάρκεια, terme format per autós, sí mateix i arkéo, bastar: autosuficiència o independència) Aplicat a una societat, significa aquella que és capaç d'autoabastiment i ser plenament autosuficient, sense necessitat de dependre d'unes altres. En aquest sentit social, aquest ideal va ser reivindicat per Plató i per Aristòtil. Aplicat a l'home, significa aquell que es basta a si mateix perquè es posseeix plenament. Plató i Aristòtil conceben l'autarquia com a perfecció, encara que sense un sentit moral tan marcat com el qual es donarà en la filosofia hel·lenística posterior. Així, per a Plató, l'autarquia és una de les propietats del perfecte: el propi del bé (Fileb, 66 b) i del cosmos (Timeu, 33d). També per a Aristòtil el bé és autàrquic, en el sentit que es basta per si mateix per a la felicitat de l'home. No obstant això, aquest concepte adquireix el seu ple sentit filosòfic en la filosofia moral del període hel·lenístic. Així, tant pels cínics com pels epicuris (veure text) i els estoics, l'autarquia és la forma d'autonomia que procedeix de la manca de necessitats i de la indiferència davant les riqueses i béns materials, i de la vida conforme a la naturalesa (veure text). Per a ells, la autarquia forma part de l'ideal del savi (veure text), autosuficient i lliure, que fa la seva vida en funció de la virtut interior i el domini d'un mateix, que són les condicions per a la consecució de la felicitat o eudaimonia.