Ramon Llull

Ramon Llull (Raimundo Lulio), va ser filòsof, místic, missioner i escriptor mallorquí. Després d'una joventut dissipada en la cort mallorquina, en 1263, a conseqüència d'una crisi espiritual, adopta la via de la predicació missionera per a dedicar-se a la conversió dels sarraïns. Va escriure una gran part de les seves obres en la seva llengua materna, la qual cosa fa d'ell un dels grans escriptors en llengua catalana, encara que també va escriure algunes obres en àrab i molts dels seus tractats més filosòfics en llatí, com era habitual en la seva època. Va viatjar incessantment per donar a conèixer la seva obra, va fer classes a les universitats de la Sorbona, Montpeller i Nàpols. Segons certa falsa tradició, va morir màrtir en el seu segon viatge a Bugia (Tunísia) com a missioner, intentant convertir als sarraïns encara que, pel que sembla, la primera vegada va sortir de Tunísia expulsat i, després d'un naufragi, va acabar a Pisa el seu Ars generalis ultima. Posteriorment, després d'estades a Gènova, a París , a Catalunya i a Mallorca, va tornar de nou a Bugia, però en la seva tomba de Mallorca s'esmenta que va morir (probablement a Mallorca mateix) l'any 1315. A París, a més de donar a conèixer el seu gran obra el Ars magna, o Ars inveniendi veritatem –que posteriorment, a causa de la dificultat que presentava va resumir en diverses versions més simplificades, com Ars demostrativa, Ars inventiva (1289) i Ars generalis ultima (1308)–, va combatre la filosofia de Siger de Brabant i la teoria averroista de la doble veritat. Llull tampoc acceptava una divisió taxativa entre fe i raó, lluny d'ells pensava que totes les veritats de fe poden ser provades per la raó. Aquest afany de demostració racional de la fe és el que li va empènyer a elaborar la seva Ars magna fundada en una mathesis universalis.

Partint d'una orientació agustinista, segons la qual Déu ha creat la naturalesa a partir d'unes «rationes seminals» eternes, Llull pensa que l'ésser de les criatures és com una imitació de Déu, i la naturalesa és com un llibre en el qual poden llegir-se els designis de la divinitat. Però per captar l'ordre diví han d'establecerseunos principis generals. Aquests principis generals -que són els que estaven a la base de la seva Ars-, eren elements simples als quals es redueixen totes les proposicions i, degudament combinats, havien de fer possible una presentació unitària, rigorosa i encadenada de tot el saber.

R. Llull: De laudadibus beatissimae Virginis Mariae

Llull esmenta divuit principis generals. D'ells, nou són els atributs divins, que s'obtenen a partir de maximitzar en grau suprem les perfeccions dels éssers creats: bondat, eternitat, grandesa, poder, voluntat, virtut, saviesa, veritat i glòria. Els altres nou assenyalen les relacions entre els éssers creats i contingents: principi, mitjà, fi, contrarietat, diferència, concordança, minoria, igualtat i majoria. Cadascun d'aquests elements és representat per lletres o per altres símbols, i els combina entre si, de manera mòbil, en cercles concèntrics. Els diversos raonaments per solucionar tots els problemes (tant de la religió com de les ciències) sorgien de totes les combinacions possibles. Llull va projectar una espècie de màquina amb rodes de conceptes, una espècie de precursora de les computadores, capaç de combinar i classificar tots els conceptes, de manera que es pogués discutir i raonar sense errors. Va recórrer a diagrames, taules, cercles gràfics i cercles concèntrics mòbils (el més complex d'aquests instruments és denominat figura univeralis, que posseeix catorze cercles concèntrics), disposats de manera que, a partir dels conceptes fonamentals, fora possible trobar conceptes nous així com raonar sobre ells sense error. Creia, per tant, en un fonament lògic i racional universal, a manera d'un càlcul, vàlid per a totes les veritats, incloses les de la religió.

Això és possible, pensava, perquè hi ha un únic fonament racional, que afecta també a les veritats de la fe que, d'aquesta manera, poden demostrar-se per deducció lògica. Mentre que els principis generals o elements simples són el fonament de tot el real, per a Llull hi ha una coincidència entre lògica i ontologia, i l'autèntic coneixement és una visió mística en Déu.

La lògica en la qual es basava era, fonamentalment, la sil·logística d'Aristòtil, que suposa uns principis certs (que fins i tot els infidels han d'acceptar), i considerava que hi havia la possibilitat de trobar tots els termes mitjans possibles que uneixin qualsevol subjecte amb el predicat que li convé. D'aquesta manera, es podrien enumerar tots els predicats possibles d'un subjecte i determinar d'acord amb les regles lògiques, quins li pertanyien. Pensava que així fins i tot es podria demostrar lògicament el misteri de la Trinitat. D'aquesta manera, encara que basant-se en la lògica demostrativa d'Aristòtil, Ramon Llull la concebia com una lògica capaç de ser inventiva, que no es limita a resoldre les veritats conegudes, sinó que és capaç de descobrir les noves. A més d'aquest càlcul general, que va influir decisivament en Leibniz (i que, per mitjà d'aquest, es pot considerar un precedent de la lògica moderna), Llull va defensar també una metafísica ejemplarista i un realisme neoplatònic, molt influït per l'agustinisme que imperava entre els franciscans als quals Llull estava proper.

La seva obra va causar un gran impacte en la filosofia posterior. Després de la seva mort es van crear cercles lulistes en diverses universitats, especialment a París i Montpeller, i se li van atribuir nombroses obres d'alquímia i astrologia. Ja en el Renaixement pot veure's encara la seva gran influència en autors com Agripa, Bovilio, Nicolau de Cusa, Pico della Mirandola, Besarión, Giordano Bruno, Giordano Gemma (D'art ciclognomica, 1569), Valerio de Valeriis (Opus aureum, 1589), i molts altres autors, que van vincular el pensament de Llull i les seves tècniques combinatòries i mnemotècniques amb l'art de la memòria.

• Bibliografia:Obres de Ramon Llull