Accions

Liceu

De Wikisofia

Escola fundada per Aristòtil l'any 336 aC. Aquesta escola és coneguda amb aquest nom (en grec Λύκειον) perquè Aristòtil la va fundar en un edifici d'Atenes, annex a un gimnàs i a un temple dedicats a Apol·lo Liceio, fundats per Pèricles a l'esplanada situada entre el riu Ilisi i la muntanya Licabet. ja que sovint els ensenyaments es realitzaven en un passeig porticat cobert o Perípatos, també es coneix amb el nom d'escola dels peripatètics (passejants) o escola peripatética.

Aristòtil

Aristòtil, que havia estat deixeble de Plató en l'Acadèmia platònica, va fundar aquesta escola en tornar a Atenes poc després de la mort de Filip de Macedònia i de l'ascensió al tron d'Alexandre Magne. En aquells dies Plató ja havia mort i Aristòtil no es va reincorporar a l'Acadèmia, que en aquell temps estava regida per Xenòcrates, sinó que va decidir fundar la seva pròpia escola, que va dirigir fins a l'any 323 aC, el mateix en què va morir Alexandre Magne, perquè veient que, a causa de motius polítics (va ser acusat de macedonisme), la seva vida perillava a Atenes, se'n va anar a la ciutat de Calcis, a l'illa d'Eubea, on va morir l'any següent (322 aC).

Aristòtil va ser succeït per Teofrast, qui va prendre la direcció del Liceu fins a la seva mort el 287 aC. Es calcula que en aquells dies el nombre d'alumnes rondava els dos mil. Els primers peripatètics van ser els deixebles directes del mestre i els de la segona generació (finals del s. IV i el s. III aC). Es van caracteritzar especialment per a desenvolupar l'aspecte més empirista de l'aristotelisme i, consegüentment, la investigació científica positiva potenciada per Teofrast. Altres deixebles importants van ser Eudem de Rodes (especialitzat en matemàtiques i astronomia), Aristoxen de Tàrent (que va combinar l'aristotelisme amb el pitagorisme, i es va especialitzar en l'estudi de la música), Dicearc de Messina (que va investigar la història de la civilització grega), Menó (estudiós de la medicina), Fanias d'Eresos (que va investigar la poesia i les escoles filosòfiques) i Estrató de Làmpsac, més inclinat cap a l'atomisme, que va ser qui va succeir a Teofrast i va ser escolarca fins a la seva mort esdevinguda l'any 269 aC, ja que els aristotèlics havien estat acusats de ser pro macedonis, alguns d'aquests se'n van anar d'Atenes i es van instal·lar en altres llocs, especialment a Alexandria. De fet, el peripatètic Demetri de Faros, amic del rei Ptolemeu I Soter, va aconseguir el suport d'aquest per a fundar el Museu i la gran Biblioteca d'Alexandria, i el mateix Estató va arribar a ser el preceptor de Ptolemeu II.

A Estrató de Làmpsac el va succeir Licó de Laodicea (des de l'any 269 aC, fins al 225 aC). Durant el període en què Licó va estar al capdavant del Liceu, el nombre d'alumnes va descendir molt. Aquest segon període (s. II i I aC), iniciat per Licó, es va caracteritzar per la barreja amb altres doctrines i per una important decadència. A més de Licó, cal destacar a Aristó de Queos. A Licó el va succeir Critolao (des de l'any 225 aC fins a l'any 143 aC). Posteriorment, el Liceu va ser saquejat diverses vegades fins que va ser destruït l'any 84 aC. El Liceu va desaparèixer per complet quan, l'any 529, l'emperador Justinià va fer tancar totes les escoles filosòfiques d'Atenes. Llavors els pensadors grecs van buscar refugi en orient, especialment a Síria i Pèrsia. L'expansió islàmica va reintroduir a occident bona part de la tradició grega que era gairebé desconeguda en l'occident medieval, i moltes de les obres d'Aristòtil van ser conegudes, a partir dels segles XII i XIII, a través d'una llarga marrada de traduccions: del grec al siríac o a l'àrab, d'aquestes llengües al llatí i, finalment, de nou al grec.

Aristòtil

Especialment durant l'època d'Aristòtil i Teofrast, el Liceu actuava com un veritable centre d'investigacions, adquirint un marcat caràcter enciclopèdic, ja que, al costat de la filosofia, es desenvolupaven les més variades investigacions de ciències naturals. No obstant això, en morir, Teofrast va llegar l'edifici a l'escola, però la biblioteca la va heretar Neleu d'Escepsis, qui la va traslladar a Àsia Menor i, des d'aquesta època, el Liceu es va veure privat de la seva gran font documental: els escrits del mestre. Els hereus de Neleu van amagar dits escrits per a evitar que caiguessin en mans dels reis Atálidas, fundadors de la biblioteca de Pèrgam. D'aquesta manera, els escrits d'Aristòtil van romandre molt temps ocults, fins que els va adquirir Apol·licó i els va traslladar novament a Atenes. Allí van ser confiscats per Sila, en el 86 aC, i traslladats a Roma, perquè fossin revisats per Tiranió i, especialment, per Andrònic de Rodes, en aquell temps escolarca del Liceu. Així, doncs, solament en la segona meitat del segle I aC va aparèixer una primera edició dels escrits d'Aristòtil efectuada per l'esmentat Andrònic de Rodes, que va fer una classificació de les obres d'Aristòtil i va publicar els seus llibres acroamàtics o esotèrics. Amb Andrònic de Rodes s'entra en el tercer període (s. I-III dC), que va tenir una certa esplendor, sobretot pels comentaristes, encara que van tenir poca originalitat. Un dels més importants va ser Alexandre d'Afrodisia.