Accions

Autor

Jean Baudrillard

De Wikisofia

Baudril2.gif

Filòsof francès, nascut a Reims, en 1929. Ha estat professor de sociologia i teoria de la comunicació de masses a la universitat de Nanterre (París).

És un dels pensadors francesos més provocatius i estimulants de la nostra època que, a partir d'una sociologia especulativa o filosòfica, es pregunta des de diversos angles i perspectives pel sentit, o millor encara pel sense-sentit, de la nostra societat contemporània. Posa en qüestió tots els paràmetres teòrics o categories mentals des de les quals s'analitza la societat i, per tant, també el paper que juga l'intel·lectual en els nostres dies. No pretén ser «crític» ni fer «crítica» de res, ja que resulta un exercici inútil en si mateix.

En les seves primeres obres, on analitza l'anomenada societat de consum des de la perspectiva clàssica de l'economia política, ja inverteix o, millor, subvierte (perquè el seu sempre constitueix una provocació subversiva) les categories de les anàlisis marxistes o freudo-marxistes sobre aquest tema. En aquesta societat no hi ha tant producció d'objectes-mercaderies com producció de signes que no remeten a res concret. Per tant no hi ha referència ni sentit real de les coses, ja que vivim en una hiperrealitat constant, com en un excés o plus de sentit. I si no hi ha realitat no podem seguir parlant ni de valor d'ús, ni de valor de canvi (el canvi és simbòlic), ni de necessitats, ni del polític, ni social.

Baudril5.gif

Acabada la lògica del real, entrem de ple en noves categories com el «simulacre» (pura aparença no-real) o la «simulació» o, millor encara, la nova lògica (il·lògica) de la «seducció» que és reversible com un cicle, no és acumulativa ni lineal, sinó obliqua i transversal. La seducció funciona com un «forat negre» que engoleix tot sentit, tota veritat, tota teoria, tota ideologia, tota referència, tota pretesa realitat, tota coherència en l'àmbit de la discursivitat lògica del món.

Com el fenomen de les «masses» (majories silencioses), perquè el seu silenci no és apàtic sinó entròpic, implosiu, com el silenci dels objectes i, per tant, no tenen res a ocultar. O bé, una altra metàfora: el «càncer» com la malaltia que simbolitza a les nostres societats: degeneració per proliferació, mort per excés, per saturació, per multiplicació embogida de signes i sentits.

En les últimes obres, Baudrillard oposa les estratègies banals a les estratègies fatals, intentant el pas d'una subjectivitat (interpretació de l'objecte des del subjecte) cap a una espècie d'objectivitat radical: l'objecte no és desxifrable, ni té cap finalitat, ja que es constitueix com a pura fatalitat, com a estratègia superficial sense sentit (més enllà del subjecte i la seva voluntat). Això suposa la recuperació d'una certa indiferència irònica de l'objecte com a forma regressiva del temps i de la història.