Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Virtut»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{ConcepteWiki}} <small>(del llatí ''virtus'', que igual que el seu equivalent grec, Grec::ἀρητή, ''areté'', significa qualitat excel·lent)</small> Di...».)
 
 
(17 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del llatí ''virtus'', que igual que el seu equivalent grec, [[Grec::ἀρητή]], ''areté'', significa qualitat excel·lent)</small>
 
<small>(del llatí ''virtus'', que igual que el seu equivalent grec, [[Grec::ἀρητή]], ''areté'', significa qualitat excel·lent)</small>
  
Disposició habitual a obrar bé en sentit moral.ja que es tracta d'una disposició o capacitat adquirida, per l'exercici i l'[[aprenentatge|aprenentatge]], de fer el que és moralment [[bé |bé]], la virtut és una qualitat de la [[voluntat|voluntat]] que suposa un bé per a un de mateix o pels altres. I en això es distingeix una virtut de qualsevol altra disposició habitual, com per exemple la salut, la força física o la intel·ligència: en què «en un home virtuós la voluntat és la que és bona» ([[Recurs:Cita de Philippa Foot|veure cita]]).
+
Disposició habitual a obrar bé en sentit moral. Com que es tracta d'una disposició o capacitat adquirida, per l'exercici i l'[[aprenentatge|aprenentatge]], de fer el que és moralment [[bé |bé]], la virtut és una qualitat de la [[voluntat|voluntat]] que suposa un bé per a un mateix o per als altres. En això es distingeix una virtut de qualsevol altra disposició habitual, com per exemple la salut, la força física o la intel·ligència: en què «en un home virtuós la voluntat és la que és bona» ([[Recurs:Cita de Philippa Foot|vegeu la citació]]).
  
Les fonts de la doctrina sobre la virtut són [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] i [[Autor:Aquino, Tomàs de (sant)|Tomàs d'Aquino]], fidel comentador en aquest punt de les teories aristotèliques.
+
Les fonts de la doctrina sobre la virtut són [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] i [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Tomàs d'Aquino]], fidel comentador en aquest punt de les teories aristotèliques.
  
La filosofia grega -la de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], almenys-, d'arrel eminentment [[intel·lectualisme|intelectualista]], fa del domini de les passions i impulsos per la raó el nucli de les seves teories ètiques. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva i irascible. Aristòtil desenvolupa aquest esquema i sistematitza la doctrina de la virtut en el llibre II de la ''Ètica a Nicómaco''. L'ànima racional platònica és en Aristòtil la [[diánoia|''diánoia'']] en la seva funció pràctica (excloses les funcions teòriques i productives de la raó); el bon funcionament d'aquesta raó suposa la ''virtut dianoètica'' de la prudència, o ''phrónesis'', la racionalitat pràctica, i a ella incumbeix el saber portar una vida moralment virtuosa; la vida és moralment virtuosa si es té l'hàbit de la virtut, «pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia»; la pràctica habitual de les ''virtuts ètiques'', que consisteixen en un just mitjà entre dos excessos ([[Recurs:Aristòtil: què és la virtut|veure text]] ), fa a l'home moral i ho disposa a la [[felicitat|felicitat]] ([[Recurs:cita Aristòtil 22|veure cita]] i [[Recurs:Aristòtil: la felicitat i la virtut|veure text]] ). Per això l'ètica no és sinó el compliment de la fi de l'home (veure [[eudemonisme|eudemonisme]]).
+
La filosofia grega –la de [[Autor:Sòcrates|Sòcrates]], [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], almenys–, d'arrel eminentment [[intel·lectualisme|intel·lectualista]], fa del domini de les passions i impulsos per la raó el nucli de les seves teories ètiques. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva i irascible. Aristòtil desenvolupa aquest esquema i sistematitza la doctrina de la virtut en el llibre II de l{{'}}''Ètica a Nicòmac''. L'ànima racional platònica és en Aristòtil la [[diànoia|''diànoia'']] en la seva funció pràctica (excloses les funcions teòriques i productives de la raó); el bon funcionament d'aquesta raó suposa la ''virtut dianoètica'' de la prudència, o ''phrónesis'', la racionalitat pràctica, i a ella incumbeix el saber portar una vida moralment virtuosa; la vida és moralment virtuosa si es té l'hàbit de la virtut, «pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia»; la pràctica habitual de les ''virtuts ètiques'', que consisteixen en un just mitjà entre dos excessos ([[Recurs:Aristòtil: què és la virtut|veg. text]]), fa a l'home moral i el disposa a la [[felicitat|felicitat]] ([[Recurs:cita Aristòtil 22|vegeu la citació]] i [[Recurs:Aristòtil: la felicitat i la virtut|veg. text]]). Per això l'ètica no és sinó el compliment del [[fi]] de l'home (veg. [[eudemonisme|eudemonisme]]).
  
El concepte aristotèlic de virtut, fonament de l'ètica, passa al món cristià, que a les virtuts morals d'Aristòtil i a les principals o cardinals -així anomenades per sant Ambrosi- que Plató esmenta com a fonamentals en'' La república'', a saber: ''prudència, fortalesa, temprança'', i ''justícia'', afegeix les virtuts teologales (''fe, esperança i caritat''), que tenen per objecte a Déu.
+
El concepte aristotèlic de virtut, fonament de l'ètica, passa al món cristià, que a les virtuts morals d'Aristòtil i a les principals o cardinals –així anomenades per sant Ambròs– que Plató esmenta com a fonamentals en'' La república'', a saber: ''prudència, fortalesa, temprança'', i ''justícia'', afegeix les virtuts teologales (''fe, esperança i caritat''), que tenen per objecte a Déu.
  
  

Revisió de 15:40, 30 set 2018

(del llatí virtus, que igual que el seu equivalent grec, ἀρητή, areté, significa qualitat excel·lent)

Disposició habitual a obrar bé en sentit moral. Com que es tracta d'una disposició o capacitat adquirida, per l'exercici i l'aprenentatge, de fer el que és moralment , la virtut és una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix o per als altres. En això es distingeix una virtut de qualsevol altra disposició habitual, com per exemple la salut, la força física o la intel·ligència: en què «en un home virtuós la voluntat és la que és bona» (vegeu la citació).

Les fonts de la doctrina sobre la virtut són Aristòtil i Tomàs d'Aquino, fidel comentador en aquest punt de les teories aristotèliques.

La filosofia grega –la de Sòcrates, Plató i Aristòtil, almenys–, d'arrel eminentment intel·lectualista, fa del domini de les passions i impulsos per la raó el nucli de les seves teories ètiques. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva i irascible. Aristòtil desenvolupa aquest esquema i sistematitza la doctrina de la virtut en el llibre II de l'Ètica a Nicòmac. L'ànima racional platònica és en Aristòtil la diànoia en la seva funció pràctica (excloses les funcions teòriques i productives de la raó); el bon funcionament d'aquesta raó suposa la virtut dianoètica de la prudència, o phrónesis, la racionalitat pràctica, i a ella incumbeix el saber portar una vida moralment virtuosa; la vida és moralment virtuosa si es té l'hàbit de la virtut, «pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia»; la pràctica habitual de les virtuts ètiques, que consisteixen en un just mitjà entre dos excessos (veg. text), fa a l'home moral i el disposa a la felicitat (vegeu la citació i veg. text). Per això l'ètica no és sinó el compliment del fi de l'home (veg. eudemonisme).

El concepte aristotèlic de virtut, fonament de l'ètica, passa al món cristià, que a les virtuts morals d'Aristòtil i a les principals o cardinals –així anomenades per sant Ambròs– que Plató esmenta com a fonamentals en La república, a saber: prudència, fortalesa, temprança, i justícia, afegeix les virtuts teologales (fe, esperança i caritat), que tenen per objecte a Déu.