Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Utilitarisme»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "teleológica" a "teleològica")
m (bot: - C.|J.JC Smart]], + C.|J.J.C. Smart]],)
 
(12 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 5: Línia 5:
 
<small>(del llatí ''utilitas'', utilitat, profit, interès)</small>
 
<small>(del llatí ''utilitas'', utilitat, profit, interès)</small>
  
Sistema ètic desenvolupat inicialment a Anglaterra als segles XVIII i XIX, que estableix que «[[bé |bé]] és allò que promou la felicitat» i alhora que «el major bé és la major felicitat per al major nombre possible de persones». Com [[ètica|ètica]] teleològica que és, aplica el principi de valorar les accions humanes no pel que són en si mateixes, sinó per les conseqüències que produeixen (ètica ''consecuencialista, ''també anomenada ''finalista''). Les conseqüències de les accions es valoren, i si escau es prescriuen, segons la quantitat de [[felicitat|felicitat]] que aporten per al major nombre possible. Per valorar la quantitat de felicitat o plaer, cal recórrer a un [[càlcul utilitarista|càlcul utilitarista]]. Encara que desenvolupat de manera sistemàtica al principi per [[Autor:Bentham, Jeremy|J. Bentham]], el primer a usar el terme ''utilitarianism'', i per [[Autor:Mill, James|James Mill]] i [[Autor:Mill,_John_Stuart|John Stuart Mill]], seguidors immediats seus, l'utilitarisme enfonsa les seves arrels en l'[[epicureisme|epicureisme]] i el [[hedonisme|hedonisme]] de l'antiguitat grega i en teories epistemològiques i morals de l'[[empirisme|empirisme]] anglès.
+
Sistema ètic desenvolupat inicialment a Anglaterra als segles XVIII i XIX, que estableix que «[[bé |bé]] és allò que promou la felicitat» i alhora que «el major bé és la major felicitat per al major nombre possible de persones». Com [[ètica|ètica]] teleològica que és, aplica el principi de valorar les accions humanes no pel que són en si mateixes, sinó per les conseqüències que produeixen (ètica ''conseqüencialista, ''també anomenada ''finalista''). Les conseqüències de les accions es valoren, i si escau es prescriuen, segons la quantitat de [[felicitat|felicitat]] que aporten per al major nombre possible. Per a valorar la quantitat de felicitat o plaer, cal recórrer a un [[càlcul utilitarista|càlcul utilitarista]]. Encara que desenvolupat de manera sistemàtica en un principi per [[Autor:Bentham, Jeremy|J. Bentham]], el primer a usar el terme ''utilitarianism'', i per [[Autor:Mill, James|James Mill]] i [[Autor:Mill,_John_Stuart|John Stuart Mill]], seguidors immediats seus, l'utilitarisme enfonsa les seves arrels en l'[[epicureisme|epicureisme]] i l'[[hedonisme|hedonisme]] de l'antiguitat grega i en teories epistemològiques i morals de l'[[empirisme|empirisme]] anglès.
  
Es distingeix un utilitarisme ''hedonista'', del que serien partidaris els fundadors d'aquest sistema moral, i que s'exemplifica en les obres ''Introducció als principis de la moralitat i la legislació'' (1789) i ''L'utilitarisme'' (1863), de Bentham i John Stuart Mill, respectivament, que es caracteritza per igualar «utilitat» amb «plaure» i amb «felicitat»; i un utilitarisme ''ideal'', obert a altres utilitats diferents i més complexes, com en [[Autor:Sidgwick, Henry|H. Sidgwick]], que es refereix a la satisfacció d'altres capacitats dinàmiques de l'ésser humà en general, o en [[Autor:Moore, George Edward|G.I. Moore]], que parla de les relacions humanes i el sentiment de bellesa com dels plaers humans més satisfactoris, i fins a en el mateix J.S. Mill, que suavitza ja l'hedonisme de Bentham.
+
Es distingeix un utilitarisme ''hedonista'', del que serien partidaris els fundadors d'aquest sistema moral, i que s'exemplifica en les obres ''Introducció als principis de la moralitat i la legislació'' (1789) i ''L'utilitarisme'' (1863), de Bentham i John Stuart Mill, respectivament, que es caracteritza per igualar «utilitat» amb «plaure» i amb «felicitat»; i un utilitarisme ''ideal'', obert a altres utilitats diferents i més complexes, com en [[Autor:Sidgwick, Henry|H. Sidgwick]], que es refereix a la satisfacció d'altres capacitats dinàmiques de l'ésser humà en general, o en [[Autor:Moore, George Edward|G.I. Moore]], que parla de les relacions humanes i el sentiment de bellesa com dels plaers humans més satisfactoris, i fins en el mateix J. S. Mill, que suavitza ja l'hedonisme de Bentham.
  
Es parla també de ''utilitarisme de la regla'' i ''utilitarisme de l'acció''. Segons el primer, no són les accions individuals les que cal sotmetre al principi moral de la utilitat, sinó una regla general d'acció, similar al principi formal de la moral de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]]: «obra sempre segons el principi de la major felicitat per al major nombre», apropant-se així a una [[deontologia|ètica deontològica]]. L'utilitarisme de l'acció sosté que és obligatori aquell acte que, per a cada moment, produeix la major felicitat; una [[acció|acció]] concreta pot ser moral, precisament per les conseqüències de benestar per a un major nombre, tot i que aquesta acció vagi en contra d'alguna regla general moral, com per exemple «no mentir». [[Autor:Smart, John JamiesonC.|J.JC Smart]], un filòsof australià contemporani, defensa aquesta segona classe d'utilitarisme ([[Recurs:Smart, J.J.: exemple|veure text]] ).
+
Es parla també d{{'}}''utilitarisme de la regla'' i ''utilitarisme de l'acció''. Segons el primer, no són les accions individuals les que cal sotmetre al principi moral de la utilitat, sinó una regla general d'acció, similar al principi formal de la moral de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]]: «obra sempre segons el principi de la major felicitat per al major nombre», apropant-se així a una [[deontologia|ètica deontològica]]. L'utilitarisme de l'acció sosté que és obligatori aquell acte que, per a cada moment, produeix la major felicitat; una [[acció|acció]] concreta pot ser moral, precisament per les conseqüències de benestar per a un major nombre, encara que aquesta acció vagi en contra d'alguna regla general moral, com per exemple «no mentir». [[Autor:Smart, John Jamieson C.|J.J.C. Smart]], un filòsof australià contemporani, defensa aquesta segona classe d'utilitarisme ([[Recurs:Smart, J.J.: exemple|veg. text]]).
  
 
L'utilitarisme ha tingut diverses versions més recents; entre les últimes, destaca la proposta de [[Autor:Rawls, John|John Rawls]], en'' Teoria de la justícia'', on segueix el camí iniciat per [[Autor:Sidgwick, Henry|Sidgwick]], d'entendre la justícia com a «equitat».
 
L'utilitarisme ha tingut diverses versions més recents; entre les últimes, destaca la proposta de [[Autor:Rawls, John|John Rawls]], en'' Teoria de la justícia'', on segueix el camí iniciat per [[Autor:Sidgwick, Henry|Sidgwick]], d'entendre la justícia com a «equitat».

Revisió de 22:02, 1 nov 2017

J. Bentham
James Mill
John Stuart Mill

(del llatí utilitas, utilitat, profit, interès)

Sistema ètic desenvolupat inicialment a Anglaterra als segles XVIII i XIX, que estableix que « és allò que promou la felicitat» i alhora que «el major bé és la major felicitat per al major nombre possible de persones». Com ètica teleològica que és, aplica el principi de valorar les accions humanes no pel que són en si mateixes, sinó per les conseqüències que produeixen (ètica conseqüencialista, també anomenada finalista). Les conseqüències de les accions es valoren, i si escau es prescriuen, segons la quantitat de felicitat que aporten per al major nombre possible. Per a valorar la quantitat de felicitat o plaer, cal recórrer a un càlcul utilitarista. Encara que desenvolupat de manera sistemàtica en un principi per J. Bentham, el primer a usar el terme utilitarianism, i per James Mill i John Stuart Mill, seguidors immediats seus, l'utilitarisme enfonsa les seves arrels en l'epicureisme i l'hedonisme de l'antiguitat grega i en teories epistemològiques i morals de l'empirisme anglès.

Es distingeix un utilitarisme hedonista, del que serien partidaris els fundadors d'aquest sistema moral, i que s'exemplifica en les obres Introducció als principis de la moralitat i la legislació (1789) i L'utilitarisme (1863), de Bentham i John Stuart Mill, respectivament, que es caracteritza per igualar «utilitat» amb «plaure» i amb «felicitat»; i un utilitarisme ideal, obert a altres utilitats diferents i més complexes, com en H. Sidgwick, que es refereix a la satisfacció d'altres capacitats dinàmiques de l'ésser humà en general, o en G.I. Moore, que parla de les relacions humanes i el sentiment de bellesa com dels plaers humans més satisfactoris, i fins en el mateix J. S. Mill, que suavitza ja l'hedonisme de Bentham.

Es parla també d'utilitarisme de la regla i utilitarisme de l'acció. Segons el primer, no són les accions individuals les que cal sotmetre al principi moral de la utilitat, sinó una regla general d'acció, similar al principi formal de la moral de Kant: «obra sempre segons el principi de la major felicitat per al major nombre», apropant-se així a una ètica deontològica. L'utilitarisme de l'acció sosté que és obligatori aquell acte que, per a cada moment, produeix la major felicitat; una acció concreta pot ser moral, precisament per les conseqüències de benestar per a un major nombre, encara que aquesta acció vagi en contra d'alguna regla general moral, com per exemple «no mentir». J.J.C. Smart, un filòsof australià contemporani, defensa aquesta segona classe d'utilitarisme (veg. text).

L'utilitarisme ha tingut diverses versions més recents; entre les últimes, destaca la proposta de John Rawls, en Teoria de la justícia, on segueix el camí iniciat per Sidgwick, d'entendre la justícia com a «equitat».