Diferència entre revisions de la pàgina «Substància pensant»
De Wikisofia
m (bot: -vegeu la citació +veg. citació) |
m (bot: - rigor substancia només + rigor substància només) |
||
| Línia 6: | Línia 6: | ||
La ''substància extensa'' és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; [[Recurs:Descartes: el coneixement de les coses externes|veure text]]). Aquestes no poden sinó ser coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), doncs aquesta és la idea clara i distinta, és a dir, [[evidència|evident]], que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi. | La ''substància extensa'' és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; [[Recurs:Descartes: el coneixement de les coses externes|veure text]]). Aquestes no poden sinó ser coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), doncs aquesta és la idea clara i distinta, és a dir, [[evidència|evident]], que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi. | ||
| − | Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor | + | Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor substància només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per existir, només necessiten del concurs diví, els competeix també el nom de [[substància|substància]] ([[Recurs:cita Descartes 2|veg. citació]]). Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un [[atribut|''atribut'']] o predicat essencial característic: el [[pensament|pensament]] o l'[[extensió|extensió]], radicalment diferents, i cada predicat essencial creat té diverses ''maneres'' de ser atribuït ([[Recurs:Cita de Descartes 2|veg. citació]]). Així es constitueix el [[dualisme|dualisme]] cartesià. |
A aquests dos tipus irreductibles de substància afegeix un tercer: la substància pensant increada o ''res infinita'', [[Déu|Déu]] ([[Recurs:cita Descartes 1|veg. citació]]). | A aquests dos tipus irreductibles de substància afegeix un tercer: la substància pensant increada o ''res infinita'', [[Déu|Déu]] ([[Recurs:cita Descartes 1|veg. citació]]). | ||
Revisió del 13:22, 10 ago 2017
(en llatí, res cogitans / res extensa) Les expressions que utilitza Descartes per qualificar la idea de jo i de matèria, respectivament. L'expressions llatines remeten a l'ús de res, que, en el llatí medieval de l' Escolàstica, significa cosa o substància, en un sentit qualitatiu, o quiditativo, això és, sense una referència immediata a l' existència (primer una cosa és i, després, d'ella se sap si existeix o no). Descartes utilitza indistintament el terme «substància» o el de «cosa» (veg. citació), recolzat en aquesta equivalència del terme res en llatí.
El jo o el sí mateix és una substància pensant (veg. citació), com correspon a la intuïció que Descartes té de si mateix, al final del procés del dubte metòdic, i que expressa amb la frase: «jo penso» (veure text).
La substància extensa és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; veure text). Aquestes no poden sinó ser coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), doncs aquesta és la idea clara i distinta, és a dir, evident, que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi.
Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor substància només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per existir, només necessiten del concurs diví, els competeix també el nom de substància (veg. citació). Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un atribut o predicat essencial característic: el pensament o l'extensió, radicalment diferents, i cada predicat essencial creat té diverses maneres de ser atribuït (veg. citació). Així es constitueix el dualisme cartesià.
A aquests dos tipus irreductibles de substància afegeix un tercer: la substància pensant increada o res infinita, Déu (veg. citació).