Diferència entre revisions de la pàgina «Substància pensant»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - " text]] )" a " text]])") |
|||
| Línia 2: | Línia 2: | ||
(en llatí, ''res cogitans / res extensa'') Les expressions que utilitza [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] per qualificar la [[idea|idea]] de [[jo|jo]] i de [[matèria|matèria]], respectivament. L'expressions llatines remeten a l'ús de ''res'', que, en el llatí medieval de l' [[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]], significa cosa o substància, en un sentit qualitatiu, o quiditativo, això és, sense una referència immediata a l' [[existència|existència]] (primer una cosa és i, després, d'ella se sap si existeix o no). Descartes utilitza indistintament el terme «substància» o el de «cosa» ([[Recurs:cita Descartes 9|veure cita]]), recolzat en aquesta equivalència del terme ''res'' en llatí. | (en llatí, ''res cogitans / res extensa'') Les expressions que utilitza [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] per qualificar la [[idea|idea]] de [[jo|jo]] i de [[matèria|matèria]], respectivament. L'expressions llatines remeten a l'ús de ''res'', que, en el llatí medieval de l' [[escolàstica, escolasticisme|Escolàstica]], significa cosa o substància, en un sentit qualitatiu, o quiditativo, això és, sense una referència immediata a l' [[existència|existència]] (primer una cosa és i, després, d'ella se sap si existeix o no). Descartes utilitza indistintament el terme «substància» o el de «cosa» ([[Recurs:cita Descartes 9|veure cita]]), recolzat en aquesta equivalència del terme ''res'' en llatí. | ||
| − | El jo o el sí mateix és una ''substància pensant'' ([[Recurs:cita Descartes 5|veure cita]]), com correspon a la intuïció que Descartes té de si mateix, al final del procés del [[dubte metòdic|dubte metòdic]], i que expressa amb la frase: «jo penso» ([[Recurs:Descartes: el dubte metòdic|veure text]] ). | + | El jo o el sí mateix és una ''substància pensant'' ([[Recurs:cita Descartes 5|veure cita]]), com correspon a la intuïció que Descartes té de si mateix, al final del procés del [[dubte metòdic|dubte metòdic]], i que expressa amb la frase: «jo penso» ([[Recurs:Descartes: el dubte metòdic|veure text]]). |
| − | La ''substància extensa'' és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; [[Recurs:Descartes: el coneixement de les coses externes|veure text]] ). Aquestes no poden sinó ser coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), doncs aquesta és la idea clara i distinta, és a dir, [[evidència|evident]], que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi. | + | La ''substància extensa'' és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; [[Recurs:Descartes: el coneixement de les coses externes|veure text]]). Aquestes no poden sinó ser coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), doncs aquesta és la idea clara i distinta, és a dir, [[evidència|evident]], que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi. |
Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor substancia només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per existir, només necessiten del concurs diví, els competeix també el nom de [[substància|substància]] ([[Recurs:cita Descartes 2|veure cita]]). Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un [[atribut|''atribut'']] o predicat essencial característic: el [[pensament|pensament]] o l'[[extensió|extensió]], radicalment diferents, i cada predicat essencial creat té diverses ''maneres'' de ser atribuït ([[Recurs:Cita de Descartes 2|veure cita]]). Així es constitueix el [[dualisme|dualisme]] cartesià. | Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor substancia només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per existir, només necessiten del concurs diví, els competeix també el nom de [[substància|substància]] ([[Recurs:cita Descartes 2|veure cita]]). Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un [[atribut|''atribut'']] o predicat essencial característic: el [[pensament|pensament]] o l'[[extensió|extensió]], radicalment diferents, i cada predicat essencial creat té diverses ''maneres'' de ser atribuït ([[Recurs:Cita de Descartes 2|veure cita]]). Així es constitueix el [[dualisme|dualisme]] cartesià. | ||
Revisió del 15:20, 1 juny 2017
(en llatí, res cogitans / res extensa) Les expressions que utilitza Descartes per qualificar la idea de jo i de matèria, respectivament. L'expressions llatines remeten a l'ús de res, que, en el llatí medieval de l' Escolàstica, significa cosa o substància, en un sentit qualitatiu, o quiditativo, això és, sense una referència immediata a l' existència (primer una cosa és i, després, d'ella se sap si existeix o no). Descartes utilitza indistintament el terme «substància» o el de «cosa» (veure cita), recolzat en aquesta equivalència del terme res en llatí.
El jo o el sí mateix és una substància pensant (veure cita), com correspon a la intuïció que Descartes té de si mateix, al final del procés del dubte metòdic, i que expressa amb la frase: «jo penso» (veure text).
La substància extensa és la idea que, paradigmàticament, troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (Meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (Meditació sisena; veure text). Aquestes no poden sinó ser coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), doncs aquesta és la idea clara i distinta, és a dir, evident, que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi.
Tant l'esperit humà com les coses materials són substàncies, perquè, encara que en rigor substancia només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per existir, només necessiten del concurs diví, els competeix també el nom de substància (veure cita). Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un atribut o predicat essencial característic: el pensament o l'extensió, radicalment diferents, i cada predicat essencial creat té diverses maneres de ser atribuït (veure cita). Així es constitueix el dualisme cartesià.
A aquests dos tipus irreductibles de substància afegeix un tercer: la substància pensant increada o res infinita, Déu (veure cita).