Primer motor

 En grec proton kinoun akíneton, primer movent immòbil; termes que Aristòtil aplica al principi del moviment del món. Portat pels principis característics de la seva física de «que tot movent també és mogut» [el clàssic omne quod movetur ab alio movetur] i que el movent «fa això per contacte» (vegeu la citació), Aristòtil recorre, com a principi d'explicació, a un primer movent etern, immòbil i inextens -present en la primera esfera, encara que sense precisar la manera, i a la qual mou amb un moviment infinit, que es manifesta com a circular, uniforme i continu (vegeu la citació)- per explicar el moviment circular i uniforme de l'esfera dels estels fixos, d'on procedeix tot el moviment de les altres, a les quals es transmet per contacte, així com el canvi i el moviment que hi ha en l'esfera sublunar, on es troben barrejats els quatre elements. Aquestes són les característiques que li atribueix en la Física (llibre VIII), sense determinar més la naturalesa d'aquest motor inextens, freturós de tota magnitud, ni la manera com pot moure un motor immòbil. En Metafísica (llibre XII) considera aquest movent immòbil com una substància immaterial i impassible, perquè és acte pur, de naturalesa intel·lectual, l'activitat de la qual és «vida perfecta i eterna» (vegeu la citació), que descriu com a «pensament de pensament» (vegeu la citació), i precisa que aquest movent mou a la manera d' «el desitjable i l'intel·ligible», per tant a través de la finalitat que existeix en tot l'univers.

La idea del movent immòbil (o motor immòbil) va passar a la tradició escolàstica com el primer motor, o Causa Primera, a l'existència de la qual conclou la primera de les cinc vies de Tomàs d'Aquino (i també les altres, sota altres noms). La conversió del movent immòbil en Primera Causa és coherent amb el sistema aristotèlic en conjunt, que no admet una regressió a l'infinit en la sèrie de causes, però no ho és amb la manera com descriu Aristòtil el seu primer motor. El moviment del món -«del Tot»- ha de tenir una explicació, això és, un principi, que no és un altre que la finalitat: tot al món, i per aquesta raó també el món, tendeix a desenvolupar naturalment les pròpies capacitats i en això consisteix la vida i la naturalesa (inclosa la humana); la fi, que en les coses naturals s'identifica amb la causa formal (vegeu la citació) és, doncs, allò que mou al món.

Sens dubte, a aquesta finalitat li atribueix -de forma certament confusa- dots excepcionals: per això l'anomena Déu.