Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Pragmàtica»

De Wikisofia

m (bot: -vegeu el text +veg. text)
m (bot: -autorreferència +autoreferència)
Línia 4: Línia 4:
 
Disciplina que estudia l'ús del [[llenguatge|llenguatge]], per oposició a l'estudi del [[sistema lingüístic|sistema lingüístic]], del que s'ocupa pròpiament la [[lingüística|lingüística]] ([[Recurs:Moeschler, Jacques i Reboult, Anne: orígens de la pragmàtica|veg. text]]).
 
Disciplina que estudia l'ús del [[llenguatge|llenguatge]], per oposició a l'estudi del [[sistema lingüístic|sistema lingüístic]], del que s'ocupa pròpiament la [[lingüística|lingüística]] ([[Recurs:Moeschler, Jacques i Reboult, Anne: orígens de la pragmàtica|veg. text]]).
  
La pragmàtica neix de la noció d'[[actes de parla|acte de parla]], formulada per [[Autor:Austin, John Langshaw|John L. Austin]] a partir de 1955. Segons Austin, la funció del llenguatge en la [[comunicació|comunicació]] no és merament descriptiva, sinó que en parlar realitzem actes. Paral·lelament a les teories d'Austin, Paul Grice, a partir de 1967, va sostenir la tesi que els continguts comunicats indirectament en la [[comunicació|comunicació]] corresponen als aspectes no veritativo-condicionals dels enunciats, és a dir, allò que està implícit no depèn únicament del contingut informatiu de l'enunciat del que es podrà dir, segons les circumstàncies, que és veritable o fals. Una distinció fonamental en pragmàtica és l'oposició entre frase i [[enunciat|enunciat]]. La frase, caracteritzada per la seva estructura sintàctica i el seu [[significat|significat]], és una entitat abstracta i constitueix l'objecte d'estudi de la lingüística. En canvi, un enunciat és una frase completada per les informacions que s'obtenen de la situació en la qual és enunciada; és el producte de l'enunciació d'una frase i constitueix l'objecte de la pragmàtica. La necessitat d'introduir la dimensió pragmàtica en l'estudi del llenguatge es posa en evidència a l'hora d'explicar determinats enunciats que no tenen funció referencial, sinó [[autorreferència, autorreferencial|autorreferencial]] (enunciats performatius), que tenen la propietat d'implicar altres enunciats (la [[inferència|inferència]] pot produir-se per informació lingüística: «Si no m'hagués casat hauria estat feliç» implica «M'he casat i no he estat feliç», o bé contextual: «Aquest home és un linx»), o que contenen alguns elements, com a conjuncions, adverbis sense significat referencial, la funció del qual sembla variar segons el seu entorn lingüístic.
+
La pragmàtica neix de la noció d'[[actes de parla|acte de parla]], formulada per [[Autor:Austin, John Langshaw|John L. Austin]] a partir de 1955. Segons Austin, la funció del llenguatge en la [[comunicació|comunicació]] no és merament descriptiva, sinó que en parlar realitzem actes. Paral·lelament a les teories d'Austin, Paul Grice, a partir de 1967, va sostenir la tesi que els continguts comunicats indirectament en la [[comunicació|comunicació]] corresponen als aspectes no veritativo-condicionals dels enunciats, és a dir, allò que està implícit no depèn únicament del contingut informatiu de l'enunciat del que es podrà dir, segons les circumstàncies, que és veritable o fals. Una distinció fonamental en pragmàtica és l'oposició entre frase i [[enunciat|enunciat]]. La frase, caracteritzada per la seva estructura sintàctica i el seu [[significat|significat]], és una entitat abstracta i constitueix l'objecte d'estudi de la lingüística. En canvi, un enunciat és una frase completada per les informacions que s'obtenen de la situació en la qual és enunciada; és el producte de l'enunciació d'una frase i constitueix l'objecte de la pragmàtica. La necessitat d'introduir la dimensió pragmàtica en l'estudi del llenguatge es posa en evidència a l'hora d'explicar determinats enunciats que no tenen funció referencial, sinó [[autoreferència, autorreferencial|autorreferencial]] (enunciats performatius), que tenen la propietat d'implicar altres enunciats (la [[inferència|inferència]] pot produir-se per informació lingüística: «Si no m'hagués casat hauria estat feliç» implica «M'he casat i no he estat feliç», o bé contextual: «Aquest home és un linx»), o que contenen alguns elements, com a conjuncions, adverbis sense significat referencial, la funció del qual sembla variar segons el seu entorn lingüístic.
  
 
En la tradició de Paul Grice la pragmàtica es concep com una teoria de l'actuació, en canvi, en la tradició francòfona, a partir de Benveniste, depèn de la [[competència|competència]]: és la teoria de la pragmàtica integrada a la semàntica. A la concepció integrada de la pragmàtica s'oposa una concepció no integrada: la pragmàtica radical, que sosté que la interpretació dels enunciats fa que intervinguin aspectes alhora condicionals i aspectes no vericondicionals.
 
En la tradició de Paul Grice la pragmàtica es concep com una teoria de l'actuació, en canvi, en la tradició francòfona, a partir de Benveniste, depèn de la [[competència|competència]]: és la teoria de la pragmàtica integrada a la semàntica. A la concepció integrada de la pragmàtica s'oposa una concepció no integrada: la pragmàtica radical, que sosté que la interpretació dels enunciats fa que intervinguin aspectes alhora condicionals i aspectes no vericondicionals.

Revisió del 09:40, 10 ago 2017

 (del grec πραγματικός, relatiu als fets)

Disciplina que estudia l'ús del llenguatge, per oposició a l'estudi del sistema lingüístic, del que s'ocupa pròpiament la lingüística (veg. text).

La pragmàtica neix de la noció d'acte de parla, formulada per John L. Austin a partir de 1955. Segons Austin, la funció del llenguatge en la comunicació no és merament descriptiva, sinó que en parlar realitzem actes. Paral·lelament a les teories d'Austin, Paul Grice, a partir de 1967, va sostenir la tesi que els continguts comunicats indirectament en la comunicació corresponen als aspectes no veritativo-condicionals dels enunciats, és a dir, allò que està implícit no depèn únicament del contingut informatiu de l'enunciat del que es podrà dir, segons les circumstàncies, que és veritable o fals. Una distinció fonamental en pragmàtica és l'oposició entre frase i enunciat. La frase, caracteritzada per la seva estructura sintàctica i el seu significat, és una entitat abstracta i constitueix l'objecte d'estudi de la lingüística. En canvi, un enunciat és una frase completada per les informacions que s'obtenen de la situació en la qual és enunciada; és el producte de l'enunciació d'una frase i constitueix l'objecte de la pragmàtica. La necessitat d'introduir la dimensió pragmàtica en l'estudi del llenguatge es posa en evidència a l'hora d'explicar determinats enunciats que no tenen funció referencial, sinó autorreferencial (enunciats performatius), que tenen la propietat d'implicar altres enunciats (la inferència pot produir-se per informació lingüística: «Si no m'hagués casat hauria estat feliç» implica «M'he casat i no he estat feliç», o bé contextual: «Aquest home és un linx»), o que contenen alguns elements, com a conjuncions, adverbis sense significat referencial, la funció del qual sembla variar segons el seu entorn lingüístic.

En la tradició de Paul Grice la pragmàtica es concep com una teoria de l'actuació, en canvi, en la tradició francòfona, a partir de Benveniste, depèn de la competència: és la teoria de la pragmàtica integrada a la semàntica. A la concepció integrada de la pragmàtica s'oposa una concepció no integrada: la pragmàtica radical, que sosté que la interpretació dels enunciats fa que intervinguin aspectes alhora condicionals i aspectes no vericondicionals.